45 anys després (mestres de Ciències 1977-2022)
Després de força entrebancs en forma de pandèmia i altres, els mestres que vam entrar a la Normal l'any 1977 ens hem tornat a trobar. Per als joves, els anys 70 estan enterrats a la història poc més enllà que l'arribada de l'home a la lluna: un munt d'anys! Certament és molt de temps, doncs abans de la trobada hem rebut les fotografies d'aquells anys i el blanc i el negre ho omplen tot! De fet sortíem de temps ben foscos amb la incertesa de com seria el postfranquisme. Fotografies que estèticament voldríem oblidar per sempre, però que ens transporten un munt d'emocions quasi oblidades. Llavors la vocació podia amb tot, però xocava amb un sistema universitari que ja intuíem força lluny de la realitat escolar. Vam viure amb intensitat vagues per diferents motius i, sobretot el retorn de l'interès per la cultura catalana. Alguns, per primera vegada, teníem classes de català. La lluita per la nostra llengua avui, malauradament, torna a ser present i, per nosaltres, el que ara passa és més decebedor.
Ha passat el temps, avui és el dia. Arribo al restaurant i m'acosto. Des de lluny intento endevinar qui són les persones que, totes juntes a l'ombra, han anat arribant. Penso que els anys deixen empremta: el cabell ha anat desapareixent i la blancor del que em queda està ben lluny del negre que deuen recordar. No podré amagar la panxa tota l'estona i caldrà admetre que aquella figura estilitzada restarà només a les velles fotografies. Penso que potser serà més assenyat començar per un: "Hola sóc en Josep Ma.!"
M'hi apropo i me n'adono que les mirades em son totalment conegudes, que més enllà d'un nou "skin", com diuen els joves d'ara, hi ha l'essència de les persones que recordava. I hi ha les veus, les mateixes veus i els ulls , els mateixos ulls amb els que amb alegria compartíem converses, debats, treballs i moments inoblidables al bar.
I comencen les converses i veus que quelcom ha canviat. Abans en les poques trobades que anàvem fent, al mig de la nostra vida laboral, l'escola era el centre de tot, ara no.
Aquests mestres que han viscut mil i una reformes educatives i infinites promeses d'innovacions màgiques, ara per fi tenen el temps per viure la vida que volen. Alguns encara seguim a la trinxera, jo ja per poc temps, i els mirem amb enveja.
Se'ls veu contents! Avui les nafres de la vida potser cal tapar-les com els pelats que a vegades ens fem als genolls. Avui és dia de compartir que s'ha arribat a complir un llarg camí que va començar, fa un munt d'anys, a l'aula 1 on ara hi ha l'edifici de Medicina... amb la il·lusió de dedicar una vida a una de les feines més boniques del món: la de ser mestre!
