Fill de pare charro i mare catalana vaig créixer amb un ús intensiu de la llengua catalana i la castellana. Només em calia mirar als ulls al pare perque m'expressés en un castellà acceptable o mirar la meva mare i parlar-li en català. Res extraordinari, quelcom que fas de manera totalment inconscient. Encara no sè per quin motiu no parlava únicament en una llengua. Potser pensava que a tots dos era millor parlar-los en el seu propi idioma, mai em van imposar res.
Els contes que em portaven els pares eren tots en castellà, la televisió també i evidentment tot el que es feia a l'escola. Hi havia un món diferent segons parlessis amb els companys o fessis una activitat d'escola. El català estava al pati i el castellà a l'aula.
Vaig acabar magisteri a l'any 80. Era molt jove i tenia el punt de valentia i autosuficiència del que pensava que ja estava preparat per fer de mestre, les ganes de menjar-se el món de qui vol aconseguir-ho tot. Les lliçons d'humilitat venen després i la primera va ser que per més matemàtiques que sabés no era capaç d'expressar-me correctament per escrit en la meva llengua materna.
Per més títol de mestre que tingués , era un alumne intentant aprendre les beceroles de la nostra pròpia cultura, era un ignorant.
No va ser fàcil, i encara més difícil pels mestres que ja estaven a les escoles haver d' aprendre la llengua, història i literatura catalana. S'anomenava reciclatge de català. Curiosa la paraula “ reciclatge”, s'havia acabat el “busón” i la “cera”, de fet tornàvem a aprendre a parlar bé i sobretot a escriure bé.
Les escoles podien ser catalanes o castellanes , va ser més tard que per fi el català va ser la llengua per defecte del sistema educatiu. Temps de canvi per una societat que canviava radicalment.
Era com mimar una nena malalta que començava a perdre el seu color pàl.lid i veia el Sol.
La societat va normalitzar l'ús del català i van aparèixer diaris, canals de tv, contes , que tenien tot el contingut en català. Per nosaltres els primers insults en català que deien a la sèrie “Dallas” sonaven absolutament estranys.
Sempre he estimat aquestes dues llengües que sento meves però reconec que em va arribar més al cor la que cal arrecerar del fred per la seva delicadesa que no pas la que llueix la seva força amb orgull i a vegades amb certa prepotència.
I ara tinc por, tinc por que després que hagi reixit i llueixi la seva bellesa , resti closa en un racó fosc.
I vull lluitar per ella, i sé per experiència que l'escola té un paper important per conservar-la.
I no vull mal a l'altra. Sempre han estat a dins meu totes dues i han conviscut en harmonia, fent torns vertiginosos en una mateixa conversa.
També poden estar dins de cadascun...és millor estimar-ne més d'una...i que l'escola sigui en català.
