SABEM FER ENTREVISTES ALS PARES?

Quan acabem magisteri no crec que estiguem preparats per la dificultat que representen, a vegades, les entrevistes amb els pares. Podem estar preparats per fer matèries, per programar, per treballar conjuntament amb els companys del centre, però ningú ens parla gaire de com tractar amb els pares.

En un curs escolar, si som tutors, en farem com a mínim una o segurament força més, amb els pares dels nostres alumnes. Nosaltres les anomenem entrevistes.
I d'aquestes entrevistes n´hi ha de plàcides: es fan perquè toquen, perquè acostumem a fer-ne una per curs, i solen ser de  pares d'alumnes que segueixen bé  i que no presenten cap problema important. És fàcil en aquestes, incidir en alguna petita cosa per millorar el rendiment,  però l'ambient és distès i el tracte agradable.

Però d'altres no són tan senzilles. Sorgeixen en un moment concret del curs, a vegades amb caràcter urgent, i  intenten solucionar un conflicte o posar en alerta un rendiment deficient. Aquestes són realment les reunions que posen a prova la nostra capacitat per comunicar-nos amb els pares.

En aquest tipus d'entrevista cal tenir en compte qui la demana. Quan som els mestres, tenim temps de planificar què direm i també com ho direm. Segons el desenvolupament de la conversa, potser ens portarà a actuar de manera molt diferent a com ho teníem previst, però com a mínim sabem com enfocar la situació. Quan són els pares qui la demanen, és fàcil que no sapiguem exactament el motiu i tampoc l'actitud amb la que venen a la reunió.

Tant en un cas com l'altre hem de tenir sempre una actitud serena i això moltes vegades no és fàcil. Pels pares sentir aspectes desagradables de conducta del seu fill o que els comuniquem les dificultats d'aprenentatge que té, mai és senzill. N´hi ha que són receptius, ho admeten i ofereixen col·laboració, d´altres poden rebotar el problema al centre com únic culpable de la situació. En aquest darrer cas és humà sentir ràbia i també ens pot enfonsar moralment . Sentir desqualificacions cap a la nostra feina o la dels nostres companys és quelcom pel que hem d'estar preparats malgrat que mai no t'acabes d'acostumar a afrontar-ho . En aquests casos el control de les emocions és essencial.

Per minimitzar aquestes reunions problemàtiques, la coherència entre el que l'escola va dient en els diferents cursos als pares dels alumnes és molt important. Encara que només sigui un mestre el que amagui realitats a uns pares,  el fet ja incideix de manera negativa en el problema. Els seus companys hauran d'esmerçar molt més esforç en convèncer els pares de com és l'autèntica situació de l'alumne i també farà que els progenitors  creguin una mentida que, per altra banda,  tard o d´hora, acabarà per descobrir-se.

Com a director potser no tinc tantes reunions com els tutors, però de les que tinc, no n'hi ha cap de fàcil. Provenen de situacions on la intervenció del tutor no ha resolt el problema, fins i tot pot arribar a passar que pels pares  el tutor sigui el problema.

I llavors escoltes, escoltes i decideixes... Defenses els companys i valores el que et diuen els pares. Moltes vegades aquests pares no tenen raó, o  només la tenen en part i, alguna vegada, i això és el que més dol, la raó està del seu costat.

Acabo amb un consell: preneu la iniciativa, tingueu contacte amb els pares, aviseu dels problemes tan aviat com es produeixin , dialogueu. busqueu acords....sinó sempre hi ha el temut: "Jo no ho sabia!", "Si m'haguéssiu avisat abans...."

I per cert  pensant-ho bé, mai estem del tot preparats per les entrevistes amb els pares. Pot ser una valeriana?

DEL VOSTÈ AL EH! TU!

Fa molt temps que penso que és curiós que a les pel·lícules americanes quan un nen saluda o li presenten a un adult utilitza sempre el títol de senyor o senyora davant del cognom.

També em va sobtar el llenguatge barroc que tenen les cartes escrites en la part inicial i en el comiat en alguns països. La veritat és que jo tant una cosa com l'altra, aviat les tinc enllestides.

Aquí aquest tracte com a mínim seria estrany. Tinc la sensació que les normes de cortesia estan "passades de moda", que queden oblidades i que només ens preocupa el cartipàs de les competències.

Però les normes de cortesia són necessàries?

És evident que aquestes normes han existit sempre, però s'han anat adaptant segons els costums de l'època. Tenen una funció d'adaptació a l'entorn social, de ser més ben acceptat.

No vull fer un recordatori als joves sobre les normes socials de fa molts anys, però el que sí crec és que ara  aquells temps de rigidesa, molts cops extrema, ens estan passant factura. Tenim, com a societat, una tendència a moure'ns com un pèndol, d'un extrem a l'altre, i costa molt aturar-nos al centre.

La sola paraula "cortesia" provoca disgust a molta gent, que veu en ella un retorn als temps dictatorials. Però la cortesia explica quan fer servir el vostè, el tu, quan cal donar la mà o fer dos petons, a qui convé deixar passar, com estar en una taula, com entrar a un lloc, quan i com parlar... Coses que ens trobarem segur en les relacions que establim a la vida.

Cada societat té les seves normes de cortesia que dicten com ha de ser el tracte entre les persones.  És cert que unes societats en poden tenir més i d'altres menys, malgrat que, en la mesura que sigui, hi seran sempre presents. No obstant, som  nosaltres els que decidirem en cada moment com les seguim, però ens cal conèixer-les! Després definirem la nostra manera d'actuar i, segurament,  no serà la mateixa a la feina, a la família o amb els amics.

Crec doncs, que són necessàries però això no implica que s'hagi d' arribar als extrems passats. Podem prescindir de petons a la mà a determinades autoritats o d'aixecar-se tots els alumnes quan entra una persona a l'aula.

I si són necessàries, on les han d'aprendre els alumnes?

A l'escola cal establir uns mínims però siguem exigents amb aquests mínims. Llegia a internet un article d'una persona gran que començava " Jo sóc de la generació del "Gràcies" i el "Sisplau"". La frase és punyent: indica que ara no s'utilitzen prou. Per mi aquestes paraules serien la base dels mínims.

De fet cada vegada que passejo pel mig de la classe i  recullo un boli del terra  i el poso distretament sobre la taula més propera, espero uns segons la paraula màgica..a vegades arriba, a vegades no.

Hi ha persones que redueixen el problema de la cortesia al tracte de vostè o el de tu .No és tan simple. No espero el tracte de vostè dels alumnes, es pot perdre el respecte a una persona amb el vostè per davant i, en canvi, molts alumnes han estat extraordinàriament respectuosos amb mi amb un tuteig. És important distingir qui mereix un tracte o altre: les convencions socials són necessàries, però no cal que siguin encarcarades!  De fet a nivell personal són cada vegada més les situacions en les quals em plantejo què fer i,si us dic la veritat, els anys inclinen més la balança al tu que no pas al vostè. És el que té fer-se gran.

Els alumnes han de saber tractar amb les persones adultes que es van trobant en l'entorn educatiu, i això no és negociable: és una pràctica real del que els espera a la vida.

I tot comença amb el tracte que tenen amb els pares, amb els avis, amb la família...

Malgrat que ens omplim la boca amb la paraula educar justament en aquest aspecte, la tasca familiar és la base. Les normes que estableixin i acordin inculcar als seus fills seran realment les que poden tenir més èxit. Pares i mares, de l'escola, en aquest aspecte, no espereu miracles! Com deia algú: "educats han de venir de casa".

Mentre anirem insistint que piquin la porta abans d'entrar, que deixin passar, que seguin bé, que esperin el seu torn....

I esperaré paraules màgiques, esperaré el gràcies i el sisplau,

LA MEVA MAMA ÉS LA MESTRA!

Qui diu la mama pot dir el papa, però a l'ensenyament diria que els homes som poquets. També és cert que potser la reflexió que faré, si es tractés només de mestres en masculí,  podria tenir matisos diferents.
Les mestres poden tenir fills, i pot passar que estiguin a la mateixa escola. De fet que el teu pare o mare sigui mestre, ja té quelcom d'especial respecte a la relació família-escola. Ara bé, quan està dins la mateixa escola, ho és encara més, i si a sobre et fa classe o és la tutora...

Hi ha mestres que poden escollir no tenir el seu fill (poseu filla si voleu) a classe,  d´altres ja els està bé, però  n´hi ha que no poden evitar-ho. Cada persona és un món i porta la situació de la manera que li sembla millor.

Però com ho viu el fill?

Quan l'avaluïn, si obté bons resultats, algú li pot dir: "Com que ets el fill de la mestra...." Si els treu dolents algú li pot dir : "I ets el fill de la mestra!". Tant en un cas com en l'altre, "la reputació" de tots dos, mestra i fill, pot quedar injustament tocada.

Ell coneix més coses de l'escola que els altres, ja que de ben segur hi passa més estona : pot ser que arribi més d'hora, que marxi més tard, que passi esperant estones als corredors,..

És fàcil que tingui més relació amb els altres mestres que els seus companys, potser fins i tot amb alguns surti de cap de setmana en família.

Si el castiguen es pot trobar la mirada de la mare que justament en aquell moment passava per allà.

I la mestra?

Sabrà moltes més coses del que passa al seu fill que no pas dels altres. Sabrà coses perquè li explicarà una companya, o perquè ho veurà directament. Dosificarà el que li ha d'explicar, haurà de ser prudent,  no es convenient per ell saber on és la sortida de final de curs o què es farà per carnestoltes quan no ho sap ningú.

És fàcil que el compari amb altres, ella tindrà sempre referències que per altres pares són més difícils de tenir.

Sabrà si té amics, qui són i com es relaciona amb ells.


I la relació entre ells, com es va establint?

El nen, si és petit, es deixarà portar pels sentiments: "És que és la meva mare!", pot córrer a abraçar-la, plorar, fer-li petons com la cosa més natural del món. Per ella començarà el joc complicat entre per un costat tractar-lo com un alumne més i per l'altre no poder oblidar que és el seu fill.

Quan es vagi fent més gran,la relació s'anirà fent més definida: Sabran com tractar-se a l'aula, als passadissos, als patis....

I caldrà resoldre algun tema delicat.  Som persones i fins i tot tenint la més escrupolosa discreció se'ns pot escapar un comentari inadequat, podem parlar de temes d'escola esbafant-nos, sense adonar-nos que darrera nostre hi ha uns ulls que ens estant mirant. Crec que els fills dels mestres fan un curs de discreció abans que els altres.

Segurament només els que ens hi trobem podem saber la dificultat de portar adequadament aquesta relació durant els anys que tenim els fills a l'escola.


Ara aviat a triar les redaccions per presentar als Jocs Florals, mira que si tots són fills de mestra!!! Saps? potser en triem unes altres!