GIRONA, TEMPS DE FLORS

Abans eres una Girona grisa,
i vas esclatar plena de colors,
però avui sobretot ets groga.

Veuràs els teus carrers plens de gent,
ocupant totes les teves places,
però saps que avui hi ha gent absent,
que no poden tornar a les seves cases.

Roses grogues que engalanen,
fent de marc a la Catedral,
petits missatges que calen
per un Temps de Flors especial.

DES DEL RIPOLLÈS, LA NORMALITAT D'UN CURS DIFERENT

Veig amb alegria i cert cansament l'esverament habitual dels alumnes aquests dies. Malgrat que la pluja no oblida la seva cita de cada dia, s'ensuma l'inici de les vacances.

És temps d'avaluacions, de reunions, de revisar objectius... com cada curs. És temps de festes de final de curs, d'orles, cançons i alguna llàgrima de comiat... Una volta més en el cicle de setembre a juny que vivim els mestres.

Un curs tan normal i tan especial alhora. Un curs que començava amb el neguit de que a la societat ripollesa sorgís l'odi i la por entre els seus membres. Un curs on, a la tardor, es vivien, com a tot Catalunya, tot tipus d'emocions i on calia que l'escola fes el seu paper integrador i cohesionador,  fins i tot quan al seu entorn apareixien algunes esquerdes.

Però l'escola, fins i tot quan rep l'etzibada de la desgràcia i la utilitzen amb motius polítics, resisteix i segueix fent la seva tasca. Una tasca silenciosa, diària i lluny dels mitjans, que suavitza arestes, cus descosits, enganxa vores, una tasca que no té preu! I això és perquè tenim uns grans mestres.

El curs s'acaba  i ara, quan d'aqui uns dies l'escola estigui en silenci, pensaré que no ha estat fàcil, que les vacances seran merescudes i que la normalitat ha estat la millor notícia. Que no l'han trencada uns vailets que es van convertir en terroristes ni uns temps on la societat bullia quan els arbres deixaven caure les seves fulles... precisament grogues!

EL SENTIT DE LA JUSTÍCIA I ELS MESTRES

Crec que si algú és professional d'administrar justícia som els mestres. El conflicte es part de la vida dels alumnes i els ajuda a créixer, però requereix, per part nostra, una habilitat especial per encertar la decisió més bona que podem prendre en cada moment.

L'administració ens demana unes normes de funcionament ( NOFC) que poden servir de marc referent, però el dia a dia va molt més enllà i moltes decisions cal prendre-les tenint en compte a quina persona van adreçades. 

Hi ha alumnes que des del fons de la classe mantenen un fil de connexió amb l'escola, immersos enmig d'una vida complicada on a partir de les cinc de la tarda tot és més difícil. Hi ha alumnes d'impulsos, de mals moments. Hi ha alumnes que s'han sentit pressionats a imitar actituds d'altres, dèbils davant la pressió grupal. Hi ha alumnes que s'han hagut de fer adults abans d'hora, que fan tasques que no els pertocaria. 

Tenim tot el que hi ha a la societat dins la nostra aula i, a vegades, aquests alumnes trenquen la norma i necessiten que els parlis, que reflexionis en veu alta amb ells fins que vegis com canvia la seva mirada. Una mirada que sovint no son capaços de mantenir. I necessiten parlar i que els escoltis. Sense connexió no aconseguim res: uns ens posaran a la llista d'enemics on ja tenen a mig món, altres ens ignoraran, doncs es protegeixen amb un impermeable invisible que protegeix el seu interior.

I malgrat això cal fer modificar conductes i cal aplicar mesures, però sempre des de l'esperança del canvi . El dia que pensi que un alumne està sentenciat potser hauria de deixar la feina. Els alumnes són projectes, encara no són obres acabades, de fet cap persona ho és! 

No som jutges que només apliquem lleis, ho tenim molt més difícil. El que ens funciona en un alumne pot no servir en un altre i la mateixa mesura que ens ha fet servei un cop, pot fracassar en tornar-la aplicar.

I llavors hi ha les nostres imperfeccions. La meva vida professional està també plena de moments desencertats, a vegades fruit de la rauxa: som humans. Som millors quan entomem el conflicte serenament i això,no sé si esteu d'acord, en algunes ocasions és molt difícil.

En línies generals m'agradaria que els meus alumnes pensessin que he estat just. També m'agradaria tenir sempre el valor per reconèixer que no ho he sigut. I això costa molt.

Som un model i ho som sobretot per com actuem davant el conflicte, molt més que com tractem el darrer tema de socials.

I si hem actuat bé pot passar que un dia passejant pel carrer, algú vagament familiar, ens aturi i ens parli de com li va la vida i ens doni les gràcies. Ens quedarem sorpresos i pensarem: “Renoi amb el nen de la darrera fila!”

LES PETJADES QUE DEIXEM

Quan penso què hi ha dels meus anys de joventut penso amb aquelles fotografies esgrogueïdes i amb alguna pel·lícula en format super 8 o com a molt VHS que resten en un calaix. La resta són els records que tinc , a vegades transformats per una memòria traïdora que potser busca fer més dolços els moments viscuts i els records compartits pels amics i companys amb qui els vaig viure. Poca cosa més.

Però els temps han canviat i fora de qualsevol aspecte polític el fet de veure com un vídeo de fa set anys , un dia qualsevol, esdevé una bomba de rellotgeria esperant esclatar per acabar amb la vida professional d'una persona m'ha fet pensar com són d'importants les petjades que deixem en forma d'imatges, sons o vídeos. Moltes d'aquestes petjades ni sabem que existeixen. Ni som conscients de la seva magnitud.
A l'escola cal preparar als alumnes per aquest nou escenari i no té res a veure amb el que vam tenir nosaltres. Quan un candidat es presenti a una feina o tingui un càrrec haurà de pensar que part de la seva vida roman enmig d'un munt de dades a la xarxa però que en qualsevol moment pot acabar sortint.
Cal ser doncs coherent amb les nostres idees o quedarem en evidència i sobretot cal ser prudent. Cal distingir entre el nostre món íntim , aquell que volem preservar i la imatge més pública que volem donar.
I els mestres som els primers que professionalment ho hem de tenir clar perquè els nostres alumnes són especialment vulnerables i molts pares no són conscients del problema de fer de la nostra vida un aparador.
El meu entorn més íntim em coneix com sóc ,però per la resta sóc més el jo del facebook o el d'instagram , sóc el de la foto de vacances i el del text que estic escrivint. I aquest jo virtual esperarà pacientment a la xarxa fins i tot quan en realitat n'estigui fart d'aquell lloc de la foto de vacances i pensi com se'm va ocórrer fer un text com aquest.

POTSER L'ESPURNA D'ESPERANÇA..

Potser l'espurna d'esperança

l'haurem de buscar en els ulls dels nens,
que avancin sense recança
i les dificultats els facin més valents.

Potser l'espurna d'esperança
l'haurem de buscar en els ulls dels vells,
per ells la més gran lloança,
doncs ens calen tots els seus consells.

Potser l'espurna d'esperança
l'haurem de trobar en els ulls dels joves,
perquè sempre tinguin confiança
per intentar solucions noves.

Potser l'espurna d'esperança
l'haurem de trobar en els teus ulls.
Mira endavant i avança,
perquè la vida és el que tu esculls.

Josep M C.

(Dia mundial de la poesia)

JO LES CONEC

Curen amb les seves mans i els seus petons,

silencien plors amb abraçades,
a vegades s'emocionen i ploren,
altres cops riuen i canten.

Estan contentes amb un dibuix,
amb un somriure,
amb un:“ gràcies”,
amb un: “ja ho sé fer!”

I després...

Tornen a casa tard per cursets,
alguns matins fan ulls de son,
hi ha dies que no tenen veu,
pateixen quan el seu fill està malalt
i pels seus pares quan són grans.

Moltes porten el pes de la llar,
i ajuden al seu company,
fan de taxi familiar
en una jornada que no acaba mai.

Són especials,
són mestres,
són dones.

OPOSICIONS VERSUS BONS MESTRES

Venen temps on sembla que força mestres i professors podran ser funcionaris mitjançant la superació d'una oposició.
A la meva vida professional he estat als dos costats del procés, primer com opositor i després com a membre d'un tribunal. Eren temps que la designació era per sorteig, no hi havia voluntaris.
No és una experiència agradable estar al tribunal. Sents una gran responsabilitat , el desenvolupament d'un tema és més objectiu, però quan es presenten propostes didàctiques és complicat valorar més una que l'altra si totes dues són prou bones.

Recordo que només a la prova final, on es defensava un projecte, imaginava com seria aquella persona com a mestra. La resta eren proves que llegia el mateix opositor. (Per cert, un mestre ha de llegir bé, parlar bé i ha d'escriure bé , després parlem de temes, programacions...)

Al final reflexiones i acabes pensant que no és el millor mètode per decidir qui seran els mestres de les escoles públiques . He trobat a les escoles persones que no van superar l'oposició fent jo de tribunal i que he comprovat que són excel·lents professionals .

Jo només sóc capaç de veure un bon mestre quan treballo amb ell i fins i tot així pot ser difícil. Quan comparteixes cicle, àrea, especialitat, en reunions de tota mena és quan vas veient el mestre de veritat. Veus com resol conflictes, com gestiona l'aula, com porta una matèria.

Quan van passant els anys vas coneixent molts interins, alguns són autèntiques joies, persones preparades, motivades, que fan l'escola millor. Encomanen entusiasme, són els primers a posar-se a la feina, fan grup. Voldria tenir-los sempre en el meu equip, però veig impotent que marxen i envejo l'escola que pugui gaudir del seu treball. A vegades fan només petites substitucions, a vegades passen temps que no tenen feina i esperen nomenaments. Són “Messis” joves que no troben equip malgrat jugar com els àngels. I van justos de butxaca, per això potser combinen feines si no tenen jornada completa. Com a conseqüència al final podria ser que no tinguessin prou temps per estudiar els temes o fer una brillant programació. Si a en Messi li haguessin demanat programar per escrit com vol jugar, crec que no estaria al Barça.

Alguna cosa no va bé en aquest sistema d'accés al funcionariat d'educació i tothom ho sap, però costa moure fitxa. Seria interessant que les escoles poguéssim dir a qui pertoqui : “Ei! Aquest mestre interí és un crack i m'ho ha demostrat cada dia! Vaja com en Messi! El fitxeu?

HOMENATGE "ALS QUE VOLIEN APRENDRE DE LLETRA"

Vaig obrir aquella tesi amb la seguretat que només podria copsar l'enorme volum de feina que suposava haver-la escrit i que de segur no caldria que m'esforcés per intentar entendre res sobre “les Giletes” de Francesc Fontanella. De sobte un suggeriment:
“ Llegeix els agraïments”. Per sorpresa meva llegeixo una petita història que m'havia explicat la mare, que jo feia anys havia oblidat, i que aquell text de la meva filla em retornava a la memòria:
“Quan li parlava dels estudis, la meva iaia Montserrat m’explicava que ella mai havia pogut tenir aquesta oportunitat. Recordava somrient com havia hagut d’escollir entre aprendre a cosir o a llegir i, a diferència de les seves germanes, va escollir “aprendre de lletra”. Lamentablement, això va durar pocs mesos perquè la prioritat de sobreviure es va imposar. Tot i això, ella, curiosa de mena, em confessava com esperava les nenes riques a la sortida de l’escola i els demanava que escrivissin amb un pal a la sorra el seu nom, i així, cada dia aprenia almenys una paraula nova.”

La meva mare va viure la guerra, una vida difícil, com la que van tenir les persones de la seva generació. Temps que la necessitat més bàsica era menjar i on cada infant passava ràpidament a contribuir amb el seu treball a tirar endavant la família. Temps que els germans grans ajudaven a créixer als petits i la feina passava per davant dels llibres.

I escric aquestes paraules com a homenatge per tota aquella gent, alguns ja morts i altres amb edat molt avançada, que tenien unes ganes enormes d'aprendre, “d'aprendre de lletra” com deien llavors. Van ser uns temps on anar a l'escola a vegades depenia de la feina que calgués fer al mas, però en els que malgrat tot hi havia infants amb afany de saber per sobre de totes les dificultats.

I crec que és un missatge que cal passar als més joves. Jo no sabia que la meva mare li havia explicat a la meva filla aquesta anècdota, però sé que li va fer pensar i en certa manera, com ella mateixa explica, la va incentivar a dedicar-se, fins el nivell màxim, a l'estudi de la llengua.

I admiro la meva filla pel que ha aconseguit, però d’ igual manera la meva mare pel que va ser capaç d'aprendre i perquè em va saber transmetre la importància del saber. Només em sap greu que no pogués veure amb els seus ulls com la llavor que va plantar amb el seu testimoni, esdevenia una néta que fa de la llengua la seva vida.

Tenim el deure de promoure l'interès per aprendre, de fer ments inquietes, curioses, creatives, no les podem deixar adormir-se fins l'avorriment, però també hi ha la part personal, la part que fa que es pugui aprendre amb un pal i sorra com a pissarra digital només amb l'eina més forta de que disposem, les ganes d'aprendre.

ENCARA HI HA MASSA XAIS AL RAMAT

Creia que el fenomen del franquisme quan va imposar una manera única de pensar era possible perquè majoritàriament la gent tenia una cultura bàsica i una impossibilitat de contrastar informacions. Evidentment comptaven amb la por del que et podia passar si desobeïes però molta gent aplaudia amb entusiasme el cabdill i al cap d'uns dies aplaudia la democràcia.
Al segle XXI veig amb estupefacció persones que abracen opcions polítiques sense un mínim coneixement del que realment proposen i del que proposen les altres.
És temps de treball de competències i penso que la competència ciutadana hauria d’assegurar que cada vegada més l'opinió de les persones fos més fonamentada.
Ja sabem que a democràcia val tant un vot a l'atzar a peu d'urna que el vot d'una persona que ha estudiat pros i contres de cada programa, però penso que ja no hi ha excusa perquè cada vegada les persones estiguin més capacitades per decidir entre diverses opcions i que sabessin informar-se, escoltar i recordar les actuacions anteriors dels partits.
Jo anomenaria aquesta capacitat una maduresa política , i hauria de tenir-la una gran majoria de la societat. Cert és que hi ha aspectes que no ajuden, crec que costa cada vegada més trobar la pluralitat als mitjans escrits i de televisió i que som propensos a escoltar només els que ens diuen el que volem sentir. Per altra part mai s'ha disposat de tants camins per aconseguir i contrastar informacions.
En un món com aquest la nostra aportació com a mestres és el treball de l'esperit crític dels alumnes, de l'anàlisi dels temes des de més d'un punt de vista per fer-los millors ciutadans, més resistents als encantadors de serps de la política i sobretot més tolerants.
Les generacions més preparades de la història estan preparades per aquest repte o es mouen com titelles al so de la cançó de moda? Tinc dubtes sobre això, deu haver de tot però l'escola ha d'ajudar a pensar , a reflexionar, a fer-se una opinió.
És temps de competències i una és deixar , si tu vols, de ser xai d'un ramat.