En aquests anys trobo que del director - company, que era davant de tot també un mestre, s'han anat canviant les normes del joc i s'ha anat convertint en un gestor i un cap de personal. A part d'un munt de responsabilitats s'afegeixen feines properes a la inspecció. El rendiment de comptes s'ha anat instaurant i sota el dictamen de les decisives proves externes, ara cal fixar uns objectius amb uns indicadors precisos com si ens dediquessin a fabricar cadires.
Inspecció, direcció i mestres configuren una escala on les pressions van d'uns als altres i per aquest ordre.
Llunyana la visió romàntica d'un claustre on tots fem escola, ara ens apropem a un model més propi de l'empresa privada.
Malgrat tot no vull renunciar al que he viscut i crec que a l'escola, més que manar, es predica amb l'exemple i més que imposar, cal convéncer. I, si és el cas, cal acceptar que s'està equivocat i canviar d'opinió. La majoria continua essent important.
Sóc un romàntic, no sé si en quedem pocs, no en parlem mai els directors d'això, segur que alguns, potser més dels que sembla. Són temps on el poder en males mans pot ser nefast.
Manar dictatorialment és fàcil. La democràcia té un preu, cal acceptar el que es decideix. Però té el valor de que el que es fa és assumit per tots.
És hora d'escriure el projecte, explicaré com vull dirigir, i com us he dit sóc un romàntic....
