MÀGIA AMB 25 CORDES

Hi ha unes persones que cada any sostenen amb fermesa 25 cordes, o fins i tot més, mentre els petits escaladors van cercant la ruta per fer el cim, sigui amb destresa o amb inseguretat, però amb el convenciment que arribaran a la fita. Aquestes persones saben com mantenir totes aquestes cordes entre les seves mans, mentre amb la veu els van guiant en el seu camí, donant a cadascú les instruccions que necessiten.
A vegades veuen nens àgils i ràpids que troben el camí més dret i amb les seves mans segures arriben a dalt de seguida.
Altres dubten i, insegurs, van agafant diverses preses sense acabar de fer força i no gosen impulsar-se de manera decidida cap amunt. Llavors senten la veu d'ànim que els suggereix el camí més bo i l'emprenen, tot percebent la seguretat de la corda que els envolta.
Uns quants necessiten alguna presa enmig de les altres que els faci avançar tot i que sigui de manera més lenta; fan moviments més petits, però no deixen de pujar.
I aquests escaladors ja no baixen, a dalt esperen altres etapes que els portaran a un nou nivell.
Ara són temps que arriben nous escaladors: preparem les mans, hauran de ser fermes; preparem la veu, haurà de ser clara; preparem les eines, calen totes; preparem per emocionar i per emocionar-nos.
Mantenir agafades 25 cordes, pendent de totes, guiant a cadascú en el seu camí, és difícil, però ho fan. És la màgia que a vegades tenen els mestres.
Molt bon curs!

LES PROGRAMACIONS I LES ETIQUETES A LA ROBA

Si en un moment de recolliment no disposeu de res per llegir, només us cal girar la samarreta i de segur que us surt un autèntic llibre d'instruccions variades, on només cal l'índex. Segurament la normativa deu obligar a posar no sé quantes explicacions diverses cosides a la peces de roba, malgrat que sigui realment molest sentir el seu refrec contra la pell. A la pràctica, la informació útil és més aviat minsa.

Un d'aquests dies, una companya interina m'ensenyava una esquisida programació per a les oposicions. Un munt de fulls perfectament organitzats amb múltiples apartats i subapartats i on absolutament tot quedava recollit.
I jo pensava en el munt d'etiquetes del polo. Un munt d'informació que és requerida, però que no per això és pràctica.
Ningú discuteix que programar què pretens i com pretens fer-ho és imprescindible, però una complexitat excessiva per dissenyar-la acaba, com sol passar molts cops, en un munt de fulls que resten al calaix per si hi ha una revisió.
En temps que sembla que volen fer de l'escola una mena d'empresa, amb les seves DAFOS i indicadors, resulta que un dels valors que potser convindria, el sentit pràctic i eficient, es deixa de costat.
Quan programem, per lluir, ens posem aquell vestit incòmode, que porta mil complements i amb el qual és difícil fins i tot caminar, però que compleix totes les normes. En canvi, quan som a casa, agafem aquells texans que ens encaixen perfectament i ens fan sentir bé.
I ara vaig a mirar detingudament si aquest polo que m'encanta, cal rentar-lo a 30º o a mà, deu ser a la tercera etiqueta. Espero que me'n surti, i en les programacions... fem el que podem!

UNA GÀBIA

SÓC EL QUE SÓC ARA

CREUEM RIUS

DONA, TREBALLADORA, MESTRA

MIL BLAUS

Mil blaus en moviment
embolcallant l'escuma blanca.
Unes onades batent
contra una nua branca.
A la cara, sento el vent
que la meva mirada tanca.
Ara em sento més valent,
ara ja res m'espanta.

ATANSANT LA MÀ

PRIMAVERA

DIA DE LA PAU

CORRESPONDÈNCIA

FENT PERFUM

DIA DEL MESTRE

DIA DE LA MÚSICA

Fer de mestre és tocar una melodia cada dia, sabem la partitura a tocar, però de sobte apareixen acords nous als quals busquem el seu lloc. Tenim moments de vals en els quals plàcidament sentim la comunió entre la música i el moviment, i moments de frenètic jive on deixem anar tota la nostra energia. 
A vegades encertem en fer sonar els instruments adients i fer-los intervenir quan toca i en d'altres uns amaguen els altres o toquen a deshora.
Toquem cada dia una obra única i efímera, però poc a poc en cada alumne es va creant una meravellosa simfonia.

PAS A PAS

A la vida complim anys però cal complir somnis i aquests n'era un. Potser a vegades el camí el veig molt llarg i les cames em fan mal, llavors baixo la mirada cap als peus i veig que deixo camí enrere i avanço . Potser corro més a poc a poc que quan era jove però ara corro més lluny.

MATERNITAT D'ELNA

Visita colpidora que parla d'uns republicans que ho havien perdut tot i enfilaven un camí incert en una altra pàtria.
Dones que esperaven amb un bri d'esperança que a la maternitat el seu fill pogués viure mentre enyoraven als seus companys , amb la incertesa que ni tan sols sabien si eren vius.
Temps d'heroïnes de les de veritat, de les que poden tenir-ho tot i trien donar-ho tot.
Temps de superació i penúries. Temps que enmig de la tristesa creixien moments d'alegria com sempre que estem amb infants.

Més de 600 vides van tenir una oportunitat de viure.

Plors primerencs,
sospirs de mares,
nens somrients
en un món en flames.

Una lliçó per sempre, mai més!

DIA MUNDIAL DEL DOCENT

Avui és el Dia Mundial del Docent, en teoria un motiu de reconeixement a la nostra tasca. Penso que seria un bon dia per obrir la capsa dels meus desitjos per al nostre col·lectiu. 
I el primer que sobresurt de la capsa és el desig de comptar amb la confiança de la societat i, sobretot, dels pares en com fem la nostra feina. 
Al costat, tímidament, desembolico el desig d'un sistema educatiu que prepari els alumnes per aquesta nostra societat. Un sistema que em vegi capaç d'aplicar a la realitat amb els recursos que tingui.
Al fons, en un racó, hi ha el desig d'uns mestres ben preparats i que estimin la seva feina.
En veig d'altres, potser més petits, potser més personals ... De cop m'aturo en un de petit que brilla més i somric, em parla del desig de no perdre l'esperança de que alguns d'aquests anhels es facin realitat.

SENTIMENTS ABANS DE LA DIADA

ÉS NORMAL QUE HO FACI ELL/A, LI AGRADA I SE LI DÓNA BÉ!

Una de les coses que crema més als mestres d'una escola és el fet que algunes tasques les assumeixen sempre els mateixos, sobretot quan són tasques que no són inherents a la seva feina. Es tracta de fer escrits, presentacions, guions, manualitats...coses que podrien fer altres persones però que ineludiblement acaben per fer-les ells.

I sempre podríem dir que els agrada fer-ho o que ho fan molt bé. És cert, però a vegades, la situació és més complexa. Poc a poc aquestes feines,que suposen moltes vegades una dedicació especial i en alguns casos força dificultat, són vistes pel claustre com una tasca normal per aquella persona. I podria ser que aquest mestre voluntariós trobés que la única cosa que queda després de la feina,és, sovint, el silenci.

Llavors és quan, poc a poc, va deduint que allò que en principi era aprofitar una habilitat, es va convertint en una feina que resol problemes, però que no es valora. I es comença a preguntar: “Per què ho he de fer jo?”
Costa molt, en el nostre món educatiu, agrair i valorar públicament la feina que fan els altres. Cert que no s’ hauria de fer res només perquè algú digui: “que bé que ho fa...”o per rebre un gran reconeixement; ara bé, tothom necessita algun estímul que recompensi, d’ alguna manera, l'esforç que hi ha posat.
Quan això no passa, els mestres, mica a mica, van desapareixent dels debats de propostes, amaguen les seves idees i esperen que siguin d'altres que assumeixin les tasques. Es cremen i costa molt retornar a posicions actives per treure profit de les seves habilitats.
Per això aquesta reflexió. Siguem agraïts i no perdem mai l'oportunitat de dir a un company que ha fet una cosa ben feta, o que l’admirem perquè és capaç de fer-ho amb tanta naturalitat.
No infravalorem el poder d'un senzill “gràcies” o d’un simple “ho has fet molt bé”!
L'escola necessita tot el talent possible dels seus mestres i els silencis no hi ajuden!

CAMINS DE RONDA

La tramuntana, al Cap de Creus,
ens rejovenia la cara.
Les ones, encrestades de blanc,
batent furioses, ens saludaven.
Que poc miràvem el romaní,
el bàlsam, el càdec o l’argelaga!
El nostre esguard restava pres
en l’immens blau que ens captivava.
Si ens arribava sentor de mar,
com dolç perfum, ens embaumava.
Quan el camí es feia feixuc,
riures d’amics, ens l’afressaven.

Mercè Trias
(Romanç imperfecte d'un dia excel.lent de la 6a Ruta de Camins de Ronda)

DE DONAR-LI LA MÀ A DONAR-LI EL BRAÇ

Fa molts poc temps et donava la mà ajudant-te a fer les teves primeres passes. Avui creuavem el passadís majestuós de la Catedral donant-te el meu braç. Meravellosa , lluïes amb llum pròpia mentre enfilàvem el camí cap l'altar.
Ja ets una dona esplèndida i jo sense adonar-me he anat passant de la inseguretat que comportava estrenar-me com a pare, a l'orgull i admiració de veure com has anat forjant el teu caràcter fent camí vers els teus somnis.
Sempre més restaré prop teu, perquè si en un moment em necessites i allargues el braç tornis a trobar la meva mà ferma com quan avançaves fent tentines.
Dels centenars de fotos que avui t'han fet poso la que per mi és la més especial, la única que t'he fet jo , on em somrius com a filla , lluny de qualsevol protocol.
Seràs per sempre la meva princesa.