T'escric a tu, al de la mirada rere les ulleres entel.lades. Et veig mig arraulit, perquè tot just les finestres s'han acabat de tancar. Amb les cames juntes, amb prou feines veig les teves mans com regiren el calaix i poc a poc vas traient el llibre i la llibreta.
Mica a mica, el brogit del moment d'entrar es va apagant. Algunes mans fan esforços per desfer-se d'aquest gel enganxifós que no acaba d' evaporar-se.
Llavors aixeques la mirada i esperes. La teva mirada ara és més clara, els vidres van agafant transparència i puc veure els teus ulls.
Comencem la classe i, amb el to un xic forçat, miro de fer arribar fins a tu la meva veu. Et vull fer arribar les emocions, les idees, els reptes. Et vaig observant i només amb la guia dels teus ulls no sé si m'entens , si t'emociones. Canvio el to i passo a afegir un polsim de broma a l'explicació,ric de mi mateix! Però tu no pots veure el meu riure per sota de la ffp2… i jo tampoc puc veure el teu. Seguiré amb la meva obra, els mestres tenim molt d'actors.
I avui et vull dir que un dia veuré tota la teva cara i tu veuràs la meva. I aquell dia, serà com tornar-nos a conèixer i llavors podrem parlar molt més, sense dir ni una paraula.
Això que ens passa no serà per sempre. Les bombolles ,com les de sabó, desapareixeran enl'aire. Al pati no hi haurà tantes fronteres i ens retrobarem tots junts per fer-nos sentir una única escola.
Quan això passi serà el dia que ens podrem veure somriure, i somriurem!
JOSEP Ma CASTAÑO
