Fill de pare charro i mare catalana vaig créixer amb un ús intensiu de la llengua catalana i la castellana. Només em calia mirar als ulls al pare perque m'expressés en un castellà acceptable o mirar la meva mare i parlar-li en català. Res extraordinari, quelcom que fas de manera totalment inconscient. Encara no sè per quin motiu no parlava únicament en una llengua. Potser pensava que a tots dos era millor parlar-los en el seu propi idioma, mai em van imposar res.
Els contes que em portaven els pares eren tots en castellà, la televisió també i evidentment tot el que es feia a l'escola. Hi havia un món diferent segons parlessis amb els companys o fessis una activitat d'escola. El català estava al pati i el castellà a l'aula.
Vaig acabar magisteri a l'any 80. Era molt jove i tenia el punt de valentia i autosuficiència del que pensava que ja estava preparat per fer de mestre, les ganes de menjar-se el món de qui vol aconseguir-ho tot. Les lliçons d'humilitat venen després i la primera va ser que per més matemàtiques que sabés no era capaç d'expressar-me correctament per escrit en la meva llengua materna.
Per més títol de mestre que tingués , era un alumne intentant aprendre les beceroles de la nostra pròpia cultura, era un ignorant.
No va ser fàcil, i encara més difícil pels mestres que ja estaven a les escoles haver d' aprendre la llengua, història i literatura catalana. S'anomenava reciclatge de català. Curiosa la paraula “ reciclatge”, s'havia acabat el “busón” i la “cera”, de fet tornàvem a aprendre a parlar bé i sobretot a escriure bé.
Les escoles podien ser catalanes o castellanes , va ser més tard que per fi el català va ser la llengua per defecte del sistema educatiu. Temps de canvi per una societat que canviava radicalment.
Era com mimar una nena malalta que començava a perdre el seu color pàl.lid i veia el Sol.
La societat va normalitzar l'ús del català i van aparèixer diaris, canals de tv, contes , que tenien tot el contingut en català. Per nosaltres els primers insults en català que deien a la sèrie “Dallas” sonaven absolutament estranys.
Sempre he estimat aquestes dues llengües que sento meves però reconec que em va arribar més al cor la que cal arrecerar del fred per la seva delicadesa que no pas la que llueix la seva força amb orgull i a vegades amb certa prepotència.
I ara tinc por, tinc por que després que hagi reixit i llueixi la seva bellesa , resti closa en un racó fosc.
I vull lluitar per ella, i sé per experiència que l'escola té un paper important per conservar-la.
I no vull mal a l'altra. Sempre han estat a dins meu totes dues i han conviscut en harmonia, fent torns vertiginosos en una mateixa conversa.
També poden estar dins de cadascun...és millor estimar-ne més d'una...i que l'escola sigui en català.
dimecres, 22 de novembre del 2017
dimarts, 24 d’octubre del 2017
CARTA DE TARDOR ALS REIS D'ORIENT
Estimats Reis d'Orient,
Us escric aquesta carta perquè com bon republicà penso que sou els únics amb qui de veritat es pot confiar. Direu que és massa aviat per fer la carta, que no és hora, però pel que demano Nadal potser serà tard.
I vull demanar per l'escola, de fet, pels nens i nenes, pels pares i pels mestres.
Vull demanar pels mestres perquè tinguin l'empenta necessària per fer bé la seva feina com sempre, vull que els deixeu un missatge d'esperança que digui que enmig de les calúmnies de gent que mai trepitja una aula hi ha tota una societat que reconeix la seva feina.
Vull demanar pels nens i nenes, vull que siguin feliços en aquests dies de crispació on la majoria dels grans que els envolten estan nerviosos, neguitosos o tristos.
Vull demanar pels pares, que trobin cada dia moments de calma, moments per poder gaudir de la vida, per poder desconnectar, per poder digerir la ràbia o la impotència, per poder estar jugant amb els fills, per poder sopar amb la parella, per poder ballar, per poder cantar o mirar la televisió sense que se'ls acceleri el cor.
I vull demanar pels que em volen prendre la llibertat. Seria fàcil que us digués que els porteu carbó, de fet seria el més normal, però no és suficient. Porteu-los ética, porteu-los valors com el respecte i sobretot porteu-los veritat. S’han perdut enmig de les mentides i no en sortiran mai, s'han convertit en el seu món. Porteu-los honestedat per reconèixer com manipulen la realitat, porteu-los humilitat perquè reconeguin com els ha embrutit el poder.
Potser són massa coses, els pares deien que els reis s'enfaden si la llista és molt llarga. Sabeu què? Oblideu tot el que us he dit dels mestres, dels nens i nenes i dels pares. Quedeu-vos amb totes les altres coses. Si ho aconseguiu, tot el que us he demanat vindrà sol.
Us escric aquesta carta perquè com bon republicà penso que sou els únics amb qui de veritat es pot confiar. Direu que és massa aviat per fer la carta, que no és hora, però pel que demano Nadal potser serà tard.
I vull demanar per l'escola, de fet, pels nens i nenes, pels pares i pels mestres.
Vull demanar pels mestres perquè tinguin l'empenta necessària per fer bé la seva feina com sempre, vull que els deixeu un missatge d'esperança que digui que enmig de les calúmnies de gent que mai trepitja una aula hi ha tota una societat que reconeix la seva feina.
Vull demanar pels nens i nenes, vull que siguin feliços en aquests dies de crispació on la majoria dels grans que els envolten estan nerviosos, neguitosos o tristos.
Vull demanar pels pares, que trobin cada dia moments de calma, moments per poder gaudir de la vida, per poder desconnectar, per poder digerir la ràbia o la impotència, per poder estar jugant amb els fills, per poder sopar amb la parella, per poder ballar, per poder cantar o mirar la televisió sense que se'ls acceleri el cor.
I vull demanar pels que em volen prendre la llibertat. Seria fàcil que us digués que els porteu carbó, de fet seria el més normal, però no és suficient. Porteu-los ética, porteu-los valors com el respecte i sobretot porteu-los veritat. S’han perdut enmig de les mentides i no en sortiran mai, s'han convertit en el seu món. Porteu-los honestedat per reconèixer com manipulen la realitat, porteu-los humilitat perquè reconeguin com els ha embrutit el poder.
Potser són massa coses, els pares deien que els reis s'enfaden si la llista és molt llarga. Sabeu què? Oblideu tot el que us he dit dels mestres, dels nens i nenes i dels pares. Quedeu-vos amb totes les altres coses. Si ho aconseguiu, tot el que us he demanat vindrà sol.
dilluns, 16 d’octubre del 2017
ELS DIES QUE VAM PERDRE LA INNOCÈNCIA
Avui penso amb vosaltres joves que veieu estupefactes les actituds que pot tenir un estat vers el seu mateix poble. Als que som més grans no ens ve tant de nou però tot i així en moments que crèiem la democracia consolidada també ens deixa astorats.
Sabíem que les societats canvien ràpidament i tot depèn de les influències de l'entorn que reben. Aquestes influències fan que un partit polític s'enfonsi i un altre aparegui del no res. Això no és dolent, suposa que els individus poden decidir d'entre diverses ofertes que fan els partits sobre com volen que funcioni la societat.
El problema ve quan és l'estat que controla totes les possibles influències que poden arribar a un individu. En temps franquista s'actuava propagandísticament a favor del règim i es prohibia tot el que el critiqués amb una legislació al darrera que recolzava la censura. Només calia controlar els mitjans de comunicació, molts menys que ara, i sobretot l'escola. Si només pots escoltar uns arguments i a més són clarament a favor del que manen és molt difícil sortir del camí marcat.
Sembla que es vol reproduir d'alguna manera aquest model i han vist que cal tallar de socarrel la pedrera independentista i pensen que és l'escola qui s'ha de transformar.
Per aconseguir-ho primer cal crear l'opinió general que el canvi és necessari, i aquí entra el segon factor, els mitjans de comunicació, no és important la veritat, és important les vegades que puc fer arribar un missatge a persones que no puguin comprovar la veracitat d'aquest missatge. És important desacreditar, tot i que sigui mentida , el missatge sempre penetra a la societat que ja està predisposada a creure'l.
Aquesta tàctica podria requerir mestres que tinguessin la ideologia que desitgen i fer " neteja" del personal actual. Caldria uns currículums estratègicament canviats i una inspecció implacable amb qui no segueixi la doctrina imposada. Res d'això és nou. El que no acabo d'entendre és que seria un projecte d'anys, mai d'aplicació del 155 i ja està. Per tant el seu pensament es fer-nos involucionar permanentment, de manera definitiva.
Per aconseguir això els cal una agressivitat molt exagerada perquè algunes actuacions haurien de ser immediates i caldria justificar-les davant tot Espanya i d'altres anirien caient a poc a poc.
L'objectiu és fer desaparèixer els independentistes utilitzant la mateixa força que podia tenir la dictadura, aquest cop disfressada de democracia i emparada en una llei intocable.
Per explicar que no tot el que sembla democracia és just podríem fer una metàfora dient que som tres persones en un lloc i dos decideixen fer una norma que sigui donar un mastegot al tercer quan els sembli i fer-ho llei, després diran que quan el peguen només segueixen la llei i el pobre que rep si es revolta diran que està actuant de manera ilegal. ( Ara algú dirà que pots convèncer a un dels dos i canviar l'estatus. Si els agrada donar mastegots ho tens clar!)
Segurament hagués estat molt més senzill fer minvar o debilitar " el desafio independentista" amb una oferta assenyada de l'estat, sempre he pensat que som força conservadors com a país, ara això sembla impossible.
A les manifestacions que hem fet fins ara teníem aquella innocència que ens fèia pensar que vivíem en una societat moderna i que sempre es podia resoldre-tot amb diàleg, que mai trobaríem gent d'aquí i d'allà que serien capaços de mentir, manipular, enganyar i tenir com a objectiu acabar amb la Catalunya que coneixem al preu que sigui. Teníem la innocència que ningú mai més tocaria les nostres escoles ni calumniaria els nostres mestres.
I a més portàvem flors i , us dic la veritat, els clavells si cas per la meva estimada exposició de flors de Girona , ens esperen temps difícils i la innocència és fràgil, quan desapareix ho fa per sempre.
Sabíem que les societats canvien ràpidament i tot depèn de les influències de l'entorn que reben. Aquestes influències fan que un partit polític s'enfonsi i un altre aparegui del no res. Això no és dolent, suposa que els individus poden decidir d'entre diverses ofertes que fan els partits sobre com volen que funcioni la societat.
El problema ve quan és l'estat que controla totes les possibles influències que poden arribar a un individu. En temps franquista s'actuava propagandísticament a favor del règim i es prohibia tot el que el critiqués amb una legislació al darrera que recolzava la censura. Només calia controlar els mitjans de comunicació, molts menys que ara, i sobretot l'escola. Si només pots escoltar uns arguments i a més són clarament a favor del que manen és molt difícil sortir del camí marcat.
Sembla que es vol reproduir d'alguna manera aquest model i han vist que cal tallar de socarrel la pedrera independentista i pensen que és l'escola qui s'ha de transformar.
Per aconseguir-ho primer cal crear l'opinió general que el canvi és necessari, i aquí entra el segon factor, els mitjans de comunicació, no és important la veritat, és important les vegades que puc fer arribar un missatge a persones que no puguin comprovar la veracitat d'aquest missatge. És important desacreditar, tot i que sigui mentida , el missatge sempre penetra a la societat que ja està predisposada a creure'l.
Aquesta tàctica podria requerir mestres que tinguessin la ideologia que desitgen i fer " neteja" del personal actual. Caldria uns currículums estratègicament canviats i una inspecció implacable amb qui no segueixi la doctrina imposada. Res d'això és nou. El que no acabo d'entendre és que seria un projecte d'anys, mai d'aplicació del 155 i ja està. Per tant el seu pensament es fer-nos involucionar permanentment, de manera definitiva.
Per aconseguir això els cal una agressivitat molt exagerada perquè algunes actuacions haurien de ser immediates i caldria justificar-les davant tot Espanya i d'altres anirien caient a poc a poc.
L'objectiu és fer desaparèixer els independentistes utilitzant la mateixa força que podia tenir la dictadura, aquest cop disfressada de democracia i emparada en una llei intocable.
Per explicar que no tot el que sembla democracia és just podríem fer una metàfora dient que som tres persones en un lloc i dos decideixen fer una norma que sigui donar un mastegot al tercer quan els sembli i fer-ho llei, després diran que quan el peguen només segueixen la llei i el pobre que rep si es revolta diran que està actuant de manera ilegal. ( Ara algú dirà que pots convèncer a un dels dos i canviar l'estatus. Si els agrada donar mastegots ho tens clar!)
Segurament hagués estat molt més senzill fer minvar o debilitar " el desafio independentista" amb una oferta assenyada de l'estat, sempre he pensat que som força conservadors com a país, ara això sembla impossible.
A les manifestacions que hem fet fins ara teníem aquella innocència que ens fèia pensar que vivíem en una societat moderna i que sempre es podia resoldre-tot amb diàleg, que mai trobaríem gent d'aquí i d'allà que serien capaços de mentir, manipular, enganyar i tenir com a objectiu acabar amb la Catalunya que coneixem al preu que sigui. Teníem la innocència que ningú mai més tocaria les nostres escoles ni calumniaria els nostres mestres.
I a més portàvem flors i , us dic la veritat, els clavells si cas per la meva estimada exposició de flors de Girona , ens esperen temps difícils i la innocència és fràgil, quan desapareix ho fa per sempre.
dijous, 12 d’octubre del 2017
QUAN L'EDUCACIÓ NO HA SERVIT PER RES
Veig amb tristesa el comportament d'alguns membres d'aquestes manifestacions que s'estan produint en diferents llocs d'Espanya.
Veig una agressivitat desmesurada, veig odi i una tolerància infima vers la diferència. Veig que per a ells la violència està justificada si és per imposar la seva visió de la vida.
I llavors surt el mestre. Penso que a les acaballes de la dictadura i inici de la democràcia, es podien viure alguns episodis semblants, però llavors l'educació era una altra.
Han passat quaranta anys, per tant la majoria d'aquests personatges han tingut una educació on la cultura democràtica hauria d'haver estat present, és a dir, bàsicament el respecte als altres i sobretot a les seves opinions i el rebuig a la violència com a mitjà de resolució de conflictes.
I també han tingut uns pares, que perdoneu que ho digui, però o han adoctrinat a aquests enèrgumens perquè siguin així o senzillament han abdicat de la seva feina d'ajudar a que els seus fills fossin membres positius a la societat democràtica .
Penso que aquesta gent que creu que l'escola aquí a Catalunya adoctrina, no ha tingut un militar que entrés a fer "formación del espiritu nacional" per dir només una d' entre mil actituds encaminades a que tinguéssim un pensament únic. Per això, a la nostra generació aquesta frase encara dol més i sobretot quan la diu qui no l'ha patit.
Però malgrat aquesta influència vam desenvolupar un criteri propi i vam escollir, vam escoltar pares, amics, vam llegir, vam sentir cançons... i ens vàrem anar fent grans abraçant amb il·lusió la democràcia perquè abans no la teníem.
Per tant, personatges que aneu desafiant la diferència: sou uns fracassats, no heu après res i com a ciutadans del món actual només sou titelles que us moureu al so d'algú força més llest que vosaltres, ell romandrà a l'ombra i vosaltres fareu la feina bruta. A vosaltres sí és fàcil adoctrinar-vos i que pugueu trobar excusa per alliberar aquest instint violent que teniu.
Els diners, probablement públics, que ha invertit la societat en vosaltres es podien haver estalviat: no han servit per res.
Apreneu d'aquells que rebutgen la violència, apreneu de qui argumenta, apreneu de qui escolta, apreneu de qui tolera, els teniu arreu i la societat ha arribat on som gràcies a ells, i malgrat tenir elements com vosaltres.
divendres, 15 de setembre del 2017
ESTELS DE DIA
Avui era de dia però he vist el cel farcit d'estrelles, es movien onejades pel vent i per mans fermes i sonava una melodia de fons que parlava de somnis i de desitjos. Ni el Sol a la cara podia il.luminar més el meu rostre, doncs sota aquests estels he vist el bategar d'un poble, un poble divers de gent de tota mena amb l'alegria que et dóna l'esperança.
Sempre els estels han guiat els navegants fins trobar el port, tant de bo sigui així ara.
Era de dia però avui els estels ho han omplert tot.
Sempre els estels han guiat els navegants fins trobar el port, tant de bo sigui així ara.
Era de dia però avui els estels ho han omplert tot.
dijous, 24 d’agost del 2017
INCLUSIÓ LOW COST
Mires el mar, et relaxes i de cop, com un vici que no et pots treure agafes el mòbil i mires el mail. De cop veus un missatge del departament i penses que un 2 d'agost és difícil que algú tramiti quelcom. Obro amb interès el missatge i al mig del descans que em dóna contemplar el mar em ve la primera decepció del curs. Són les hores de vetlladora pel proper curs, llavors penso que tindrem més necessitats i en canvi tindrem les mateixes hores concedides. No em queixaré de la meva situació perqué n'hi ha de molt pitjors , però a les escoles plouen les dificultats i a les reunions on vaig quasi ningú ni tan sols les esmenta. Deu estar de moda dir que ho fem tot , ho fem tot bé i si pot ser millor que l'escola del costat.
Les estadístiques diran que s'han escolaritzat quasi tots els alumnes en escoles ordinàries, que es fa una bona atenció a la diversitat, que cal fer nous plantejaments dels centres d'educació especial.. però tot es vol fer sense grans inversions. Si realment es creu amb la inclusió cal augmentar els recursos, no només millorar les estadístiques i no veig cap indicador, per utilitzar una paraula que els agrada al departament que indiqui que ho faran.
Tinc la sensació que l'escola pública es un avió tipus Ryanair on no tens calers ni per facturar la maleta, la diferència és que em volen fer creure que viatjo a primera classe, ho sento però no cola.
Les estadístiques diran que s'han escolaritzat quasi tots els alumnes en escoles ordinàries, que es fa una bona atenció a la diversitat, que cal fer nous plantejaments dels centres d'educació especial.. però tot es vol fer sense grans inversions. Si realment es creu amb la inclusió cal augmentar els recursos, no només millorar les estadístiques i no veig cap indicador, per utilitzar una paraula que els agrada al departament que indiqui que ho faran.
Tinc la sensació que l'escola pública es un avió tipus Ryanair on no tens calers ni per facturar la maleta, la diferència és que em volen fer creure que viatjo a primera classe, ho sento però no cola.
diumenge, 20 d’agost del 2017
LA RAMBLA, UN MÓN EN MINIATURA
( En castellano debajo)
Quan te n'adones que qualsevol d'aquests terroristes pot haver estat vivint al teu poble i que fa pocs anys el podies haver tingut a classe... et venen al cap unes reflexions.
Quan te n'adones que qualsevol d'aquests terroristes pot haver estat vivint al teu poble i que fa pocs anys el podies haver tingut a classe... et venen al cap unes reflexions.
D' entrada els diria que sóc xarnego i que segurament no deuen conèixer aquesta paraula. Els diria que si és així, anem bé! Els diria que fa anys també va venir gent d'altres terres, amb una llengua i cultura diferents, que molts d'ells es van casar amb gent d'aquí i que molts som fruits d'aquestes relacions. Els diria que eren temps difícils, però malgrat tot en aquesta terra van trobar el seu futur. Som terra d'acollida.
Som un país on es passegen persones de totes les cultures. Precisament la rambla és el món en miniatura, asseure's uns minuts i mirar al voltant és un espectacle de la diversitat de cultures que tenim.
Heu declarat la guerra al món sencer? A tothom que sigui diferent? No crec pas que això sigui el que diu el vostre déu!
Molts heu crescut a les nostres escoles, ja ens coneixeu... no deixarem de lluitar perquè la nostra sigui una societat tolerant, on tothom visqui amb llibertat i amb pau. Potser amb vosaltres hem perdut la partida, de fet a l'escola tenim la força que tenim, però no renunciarem a seguir-ho intentant per guanyar totes les que puguem. Aquestes victòries no fan soroll, però són la prova de que hi ha altres vies possibles: la de cadascuna de les persones que fan el seu projecte de vida entre nosaltres i són feliços! Possiblement vosaltres heu escoltat altres veus, que s'han aprofitat de la vostra feblesa... llàstima!
Avui tinc una barreja de tristesa i ràbia. Avui costa, però com hem fet sempre, nosaltres, els mestres, estarem el dia 12 amb el ferm propòsit de que la nostra societat estigui basada en el respecte a la diferència. Els mestres som tossuts, ajudarem a guanyar la pau!
_______________________________________________________________________________
Cuando te das cuenta que cualquiera de estos terroristas pueden haber estado viviendo en tu pueblo y que hace pocos años podías haberlos tenido en clase ... te vienen a la cabeza unas reflexiones.
De entrada les diría que soy charnego y que seguramente no deben conocer esta palabra. Les diría que si es así, vamos bien! Les diría que hace años también vino gente de otras tierras, con una lengua y cultura diferentes, que muchos de ellos se casaron con gente de aquí y que muchos somos frutos de estas relaciones. Les diría que eran tiempos difíciles, pero a pesar de todo en esta tierra encontraron su futuro. Somos tierra de acogida.Somos un país donde se pasean personas de todas las culturas. Precisamente la rambla es el mundo en miniatura, sentarse unos minutos y mirar alrededor es un espectáculo de la diversidad de culturas que tenemos.Habéis declarado la guerra al mundo entero? A todo el mundo que sea diferente? No creo que esto sea lo que dice vuestro dios!Muchos habéis crecido en nuestras escuelas, ya nos conoceis... no dejaremos de luchar para que la nuestra sea una sociedad tolerante, donde todos tenemos derecho a vivir en libertad y en paz. Quizás con vosotros hemos perdido la partida, de hecho en la escuela tenemos la fuerza que tenemos, pero no vamos a renunciar a seguir intentándolo para ganar todas las que podamos. Estas victorias no hacen ruido, pero son la prueba de que hay otras vías posibles: la de cada una de las personas que hacen su proyecto de vida entre nosotros y son felices! Posiblemente vosotros habéis escuchado otras voces, que se han aprovechado de vuestra debilidad ... lástima!Hoy tengo una mezcla de tristeza y rabia. Hoy me cuesta, pero como hemos hecho siempre, nosotros, los maestros, estaremos el día 12 con el firme propósito de que nuestra sociedad esté basada en el respeto a la diferencia. Los maestros somos tercos, ayudaremos a ganar la paz!
diumenge, 25 de juny del 2017
I UN DIA VAIG DECIDIR SER MESTRE!
Aquelles paraules em van fer mal, venien d'una persona a qui temia per la seva duresa de caràcter i admirava profundament per la seva habilitat i coherència explicant matemàtiques.
Malgrat tot, em va saber transmetre aquest delit per les matemàtiques, i l'he mantingut fins ara amb el desig de conrear passió per la matèria o com a mínim fer-la planera i comprensible.
Evidentment vaig estudiar per mestre, i el model autoritari i de fort caràcter polític que havia vist de petit s'esmicolava, i canviava sobtadament al ritme de la democràcia. Eren temps d'esperança, tot era nou, tan nou que era necessari que aprenguéssim per primera vegada a escriure i parlar bé en la nostra llengua. Voleu més innovació que la que es vivia en aquell moment?
Quaranta anys i no he deixat de sentir aquesta paraula, innovació! He pujat a mil carros diferents, alguns de molt interessants i n' he baixat d'altres perquè no portaven enlloc.
Crec que la nostra generació té el deure de recordar a tothom que sempre hi haurà la paraula canvi a la nostra feina, que n'hi haurà de bons i altres que no ho seran tant. Que tan dolent és ser extraordinàriament rígid en els plantejaments, com moure's al ritme del vent que bufi.
A aquell vailet de 17 anys li diria que seguís endavant, que tenim una professió extraordinària i que caldrà tota una vida per anar sent millor mestre.
dijous, 23 de febrer del 2017
SABEM FER ENTREVISTES ALS PARES?
Quan acabem magisteri no crec que estiguem preparats per la dificultat que representen, a vegades, les entrevistes amb els pares. Podem estar preparats per fer matèries, per programar, per treballar conjuntament amb els companys del centre, però ningú ens parla gaire de com tractar amb els pares.En un curs escolar, si som tutors, en farem com a mínim una o segurament força més, amb els pares dels nostres alumnes. Nosaltres les anomenem entrevistes.
I d'aquestes entrevistes n´hi ha de plàcides: es fan perquè toquen, perquè acostumem a fer-ne una per curs, i solen ser de pares d'alumnes que segueixen bé i que no presenten cap problema important. És fàcil en aquestes, incidir en alguna petita cosa per millorar el rendiment, però l'ambient és distès i el tracte agradable.
Però d'altres no són tan senzilles. Sorgeixen en un moment concret del curs, a vegades amb caràcter urgent, i intenten solucionar un conflicte o posar en alerta un rendiment deficient. Aquestes són realment les reunions que posen a prova la nostra capacitat per comunicar-nos amb els pares.
En aquest tipus d'entrevista cal tenir en compte qui la demana. Quan som els mestres, tenim temps de planificar què direm i també com ho direm. Segons el desenvolupament de la conversa, potser ens portarà a actuar de manera molt diferent a com ho teníem previst, però com a mínim sabem com enfocar la situació. Quan són els pares qui la demanen, és fàcil que no sapiguem exactament el motiu i tampoc l'actitud amb la que venen a la reunió.
Tant en un cas com l'altre hem de tenir sempre una actitud serena i això moltes vegades no és fàcil. Pels pares sentir aspectes desagradables de conducta del seu fill o que els comuniquem les dificultats d'aprenentatge que té, mai és senzill. N´hi ha que són receptius, ho admeten i ofereixen col·laboració, d´altres poden rebotar el problema al centre com únic culpable de la situació. En aquest darrer cas és humà sentir ràbia i també ens pot enfonsar moralment . Sentir desqualificacions cap a la nostra feina o la dels nostres companys és quelcom pel que hem d'estar preparats malgrat que mai no t'acabes d'acostumar a afrontar-ho . En aquests casos el control de les emocions és essencial.
Per minimitzar aquestes reunions problemàtiques, la coherència entre el que l'escola va dient en els diferents cursos als pares dels alumnes és molt important. Encara que només sigui un mestre el que amagui realitats a uns pares, el fet ja incideix de manera negativa en el problema. Els seus companys hauran d'esmerçar molt més esforç en convèncer els pares de com és l'autèntica situació de l'alumne i també farà que els progenitors creguin una mentida que, per altra banda, tard o d´hora, acabarà per descobrir-se.
Com a director potser no tinc tantes reunions com els tutors, però de les que tinc, no n'hi ha cap de fàcil. Provenen de situacions on la intervenció del tutor no ha resolt el problema, fins i tot pot arribar a passar que pels pares el tutor sigui el problema.
I llavors escoltes, escoltes i decideixes... Defenses els companys i valores el que et diuen els pares. Moltes vegades aquests pares no tenen raó, o només la tenen en part i, alguna vegada, i això és el que més dol, la raó està del seu costat.
Acabo amb un consell: preneu la iniciativa, tingueu contacte amb els pares, aviseu dels problemes tan aviat com es produeixin , dialogueu. busqueu acords....sinó sempre hi ha el temut: "Jo no ho sabia!", "Si m'haguéssiu avisat abans...."
I per cert pensant-ho bé, mai estem del tot preparats per les entrevistes amb els pares. Pot ser una valeriana?
dimarts, 14 de febrer del 2017
DEL VOSTÈ AL EH! TU!
Fa molt temps que penso que és curiós que a les pel·lícules americanes quan un nen saluda o li presenten a un adult utilitza sempre el títol de senyor o senyora davant del cognom.
També em va sobtar el llenguatge barroc que tenen les cartes escrites en la part inicial i en el comiat en alguns països. La veritat és que jo tant una cosa com l'altra, aviat les tinc enllestides.
Aquí aquest tracte com a mínim seria estrany. Tinc la sensació que les normes de cortesia estan "passades de moda", que queden oblidades i que només ens preocupa el cartipàs de les competències.
Però les normes de cortesia són necessàries?
És evident que aquestes normes han existit sempre, però s'han anat adaptant segons els costums de l'època. Tenen una funció d'adaptació a l'entorn social, de ser més ben acceptat.
No vull fer un recordatori als joves sobre les normes socials de fa molts anys, però el que sí crec és que ara aquells temps de rigidesa, molts cops extrema, ens estan passant factura. Tenim, com a societat, una tendència a moure'ns com un pèndol, d'un extrem a l'altre, i costa molt aturar-nos al centre.
La sola paraula "cortesia" provoca disgust a molta gent, que veu en ella un retorn als temps dictatorials. Però la cortesia explica quan fer servir el vostè, el tu, quan cal donar la mà o fer dos petons, a qui convé deixar passar, com estar en una taula, com entrar a un lloc, quan i com parlar... Coses que ens trobarem segur en les relacions que establim a la vida.
Cada societat té les seves normes de cortesia que dicten com ha de ser el tracte entre les persones. És cert que unes societats en poden tenir més i d'altres menys, malgrat que, en la mesura que sigui, hi seran sempre presents. No obstant, som nosaltres els que decidirem en cada moment com les seguim, però ens cal conèixer-les! Després definirem la nostra manera d'actuar i, segurament, no serà la mateixa a la feina, a la família o amb els amics.
Crec doncs, que són necessàries però això no implica que s'hagi d' arribar als extrems passats. Podem prescindir de petons a la mà a determinades autoritats o d'aixecar-se tots els alumnes quan entra una persona a l'aula.
I si són necessàries, on les han d'aprendre els alumnes?
A l'escola cal establir uns mínims però siguem exigents amb aquests mínims. Llegia a internet un article d'una persona gran que començava " Jo sóc de la generació del "Gràcies" i el "Sisplau"". La frase és punyent: indica que ara no s'utilitzen prou. Per mi aquestes paraules serien la base dels mínims.
De fet cada vegada que passejo pel mig de la classe i recullo un boli del terra i el poso distretament sobre la taula més propera, espero uns segons la paraula màgica..a vegades arriba, a vegades no.
Hi ha persones que redueixen el problema de la cortesia al tracte de vostè o el de tu .No és tan simple. No espero el tracte de vostè dels alumnes, es pot perdre el respecte a una persona amb el vostè per davant i, en canvi, molts alumnes han estat extraordinàriament respectuosos amb mi amb un tuteig. És important distingir qui mereix un tracte o altre: les convencions socials són necessàries, però no cal que siguin encarcarades! De fet a nivell personal són cada vegada més les situacions en les quals em plantejo què fer i,si us dic la veritat, els anys inclinen més la balança al tu que no pas al vostè. És el que té fer-se gran.
Els alumnes han de saber tractar amb les persones adultes que es van trobant en l'entorn educatiu, i això no és negociable: és una pràctica real del que els espera a la vida.
I tot comença amb el tracte que tenen amb els pares, amb els avis, amb la família...
Malgrat que ens omplim la boca amb la paraula educar justament en aquest aspecte, la tasca familiar és la base. Les normes que estableixin i acordin inculcar als seus fills seran realment les que poden tenir més èxit. Pares i mares, de l'escola, en aquest aspecte, no espereu miracles! Com deia algú: "educats han de venir de casa".
Mentre anirem insistint que piquin la porta abans d'entrar, que deixin passar, que seguin bé, que esperin el seu torn....
I esperaré paraules màgiques, esperaré el gràcies i el sisplau,
També em va sobtar el llenguatge barroc que tenen les cartes escrites en la part inicial i en el comiat en alguns països. La veritat és que jo tant una cosa com l'altra, aviat les tinc enllestides.Aquí aquest tracte com a mínim seria estrany. Tinc la sensació que les normes de cortesia estan "passades de moda", que queden oblidades i que només ens preocupa el cartipàs de les competències.
Però les normes de cortesia són necessàries?
És evident que aquestes normes han existit sempre, però s'han anat adaptant segons els costums de l'època. Tenen una funció d'adaptació a l'entorn social, de ser més ben acceptat.
No vull fer un recordatori als joves sobre les normes socials de fa molts anys, però el que sí crec és que ara aquells temps de rigidesa, molts cops extrema, ens estan passant factura. Tenim, com a societat, una tendència a moure'ns com un pèndol, d'un extrem a l'altre, i costa molt aturar-nos al centre.
La sola paraula "cortesia" provoca disgust a molta gent, que veu en ella un retorn als temps dictatorials. Però la cortesia explica quan fer servir el vostè, el tu, quan cal donar la mà o fer dos petons, a qui convé deixar passar, com estar en una taula, com entrar a un lloc, quan i com parlar... Coses que ens trobarem segur en les relacions que establim a la vida.
Cada societat té les seves normes de cortesia que dicten com ha de ser el tracte entre les persones. És cert que unes societats en poden tenir més i d'altres menys, malgrat que, en la mesura que sigui, hi seran sempre presents. No obstant, som nosaltres els que decidirem en cada moment com les seguim, però ens cal conèixer-les! Després definirem la nostra manera d'actuar i, segurament, no serà la mateixa a la feina, a la família o amb els amics.
Crec doncs, que són necessàries però això no implica que s'hagi d' arribar als extrems passats. Podem prescindir de petons a la mà a determinades autoritats o d'aixecar-se tots els alumnes quan entra una persona a l'aula.
I si són necessàries, on les han d'aprendre els alumnes?
A l'escola cal establir uns mínims però siguem exigents amb aquests mínims. Llegia a internet un article d'una persona gran que començava " Jo sóc de la generació del "Gràcies" i el "Sisplau"". La frase és punyent: indica que ara no s'utilitzen prou. Per mi aquestes paraules serien la base dels mínims.
De fet cada vegada que passejo pel mig de la classe i recullo un boli del terra i el poso distretament sobre la taula més propera, espero uns segons la paraula màgica..a vegades arriba, a vegades no.
Hi ha persones que redueixen el problema de la cortesia al tracte de vostè o el de tu .No és tan simple. No espero el tracte de vostè dels alumnes, es pot perdre el respecte a una persona amb el vostè per davant i, en canvi, molts alumnes han estat extraordinàriament respectuosos amb mi amb un tuteig. És important distingir qui mereix un tracte o altre: les convencions socials són necessàries, però no cal que siguin encarcarades! De fet a nivell personal són cada vegada més les situacions en les quals em plantejo què fer i,si us dic la veritat, els anys inclinen més la balança al tu que no pas al vostè. És el que té fer-se gran.
Els alumnes han de saber tractar amb les persones adultes que es van trobant en l'entorn educatiu, i això no és negociable: és una pràctica real del que els espera a la vida.
I tot comença amb el tracte que tenen amb els pares, amb els avis, amb la família...
Malgrat que ens omplim la boca amb la paraula educar justament en aquest aspecte, la tasca familiar és la base. Les normes que estableixin i acordin inculcar als seus fills seran realment les que poden tenir més èxit. Pares i mares, de l'escola, en aquest aspecte, no espereu miracles! Com deia algú: "educats han de venir de casa".
Mentre anirem insistint que piquin la porta abans d'entrar, que deixin passar, que seguin bé, que esperin el seu torn....
I esperaré paraules màgiques, esperaré el gràcies i el sisplau,
dijous, 9 de febrer del 2017
LA MEVA MAMA ÉS LA MESTRA!
Qui diu la mama pot dir el papa, però a l'ensenyament diria que els homes som poquets. També és cert que potser la reflexió que faré, si es tractés només de mestres en masculí, podria tenir matisos diferents.
Les mestres poden tenir fills, i pot passar que estiguin a la mateixa escola. De fet que el teu pare o mare sigui mestre, ja té quelcom d'especial respecte a la relació família-escola. Ara bé, quan està dins la mateixa escola, ho és encara més, i si a sobre et fa classe o és la tutora...
Hi ha mestres que poden escollir no tenir el seu fill (poseu filla si voleu) a classe, d´altres ja els està bé, però n´hi ha que no poden evitar-ho. Cada persona és un món i porta la situació de la manera que li sembla millor.
Però com ho viu el fill?
Quan l'avaluïn, si obté bons resultats, algú li pot dir: "Com que ets el fill de la mestra...." Si els treu dolents algú li pot dir : "I ets el fill de la mestra!". Tant en un cas com en l'altre, "la reputació" de tots dos, mestra i fill, pot quedar injustament tocada.
Ell coneix més coses de l'escola que els altres, ja que de ben segur hi passa més estona : pot ser que arribi més d'hora, que marxi més tard, que passi esperant estones als corredors,..
És fàcil que tingui més relació amb els altres mestres que els seus companys, potser fins i tot amb alguns surti de cap de setmana en família.
Si el castiguen es pot trobar la mirada de la mare que justament en aquell moment passava per allà.
I la mestra?
Sabrà moltes més coses del que passa al seu fill que no pas dels altres. Sabrà coses perquè li explicarà una companya, o perquè ho veurà directament. Dosificarà el que li ha d'explicar, haurà de ser prudent, no es convenient per ell saber on és la sortida de final de curs o què es farà per carnestoltes quan no ho sap ningú.
És fàcil que el compari amb altres, ella tindrà sempre referències que per altres pares són més difícils de tenir.
Sabrà si té amics, qui són i com es relaciona amb ells.
I la relació entre ells, com es va establint?
El nen, si és petit, es deixarà portar pels sentiments: "És que és la meva mare!", pot córrer a abraçar-la, plorar, fer-li petons com la cosa més natural del món. Per ella començarà el joc complicat entre per un costat tractar-lo com un alumne més i per l'altre no poder oblidar que és el seu fill.
Quan es vagi fent més gran,la relació s'anirà fent més definida: Sabran com tractar-se a l'aula, als passadissos, als patis....
I caldrà resoldre algun tema delicat. Som persones i fins i tot tenint la més escrupolosa discreció se'ns pot escapar un comentari inadequat, podem parlar de temes d'escola esbafant-nos, sense adonar-nos que darrera nostre hi ha uns ulls que ens estant mirant. Crec que els fills dels mestres fan un curs de discreció abans que els altres.
Segurament només els que ens hi trobem podem saber la dificultat de portar adequadament aquesta relació durant els anys que tenim els fills a l'escola.
Ara aviat a triar les redaccions per presentar als Jocs Florals, mira que si tots són fills de mestra!!! Saps? potser en triem unes altres!
Les mestres poden tenir fills, i pot passar que estiguin a la mateixa escola. De fet que el teu pare o mare sigui mestre, ja té quelcom d'especial respecte a la relació família-escola. Ara bé, quan està dins la mateixa escola, ho és encara més, i si a sobre et fa classe o és la tutora...
Hi ha mestres que poden escollir no tenir el seu fill (poseu filla si voleu) a classe, d´altres ja els està bé, però n´hi ha que no poden evitar-ho. Cada persona és un món i porta la situació de la manera que li sembla millor.
Però com ho viu el fill?
Quan l'avaluïn, si obté bons resultats, algú li pot dir: "Com que ets el fill de la mestra...." Si els treu dolents algú li pot dir : "I ets el fill de la mestra!". Tant en un cas com en l'altre, "la reputació" de tots dos, mestra i fill, pot quedar injustament tocada.
Ell coneix més coses de l'escola que els altres, ja que de ben segur hi passa més estona : pot ser que arribi més d'hora, que marxi més tard, que passi esperant estones als corredors,..
És fàcil que tingui més relació amb els altres mestres que els seus companys, potser fins i tot amb alguns surti de cap de setmana en família.
Si el castiguen es pot trobar la mirada de la mare que justament en aquell moment passava per allà.
Sabrà moltes més coses del que passa al seu fill que no pas dels altres. Sabrà coses perquè li explicarà una companya, o perquè ho veurà directament. Dosificarà el que li ha d'explicar, haurà de ser prudent, no es convenient per ell saber on és la sortida de final de curs o què es farà per carnestoltes quan no ho sap ningú.
És fàcil que el compari amb altres, ella tindrà sempre referències que per altres pares són més difícils de tenir.
Sabrà si té amics, qui són i com es relaciona amb ells.
I la relació entre ells, com es va establint?
El nen, si és petit, es deixarà portar pels sentiments: "És que és la meva mare!", pot córrer a abraçar-la, plorar, fer-li petons com la cosa més natural del món. Per ella començarà el joc complicat entre per un costat tractar-lo com un alumne més i per l'altre no poder oblidar que és el seu fill.
Quan es vagi fent més gran,la relació s'anirà fent més definida: Sabran com tractar-se a l'aula, als passadissos, als patis....
I caldrà resoldre algun tema delicat. Som persones i fins i tot tenint la més escrupolosa discreció se'ns pot escapar un comentari inadequat, podem parlar de temes d'escola esbafant-nos, sense adonar-nos que darrera nostre hi ha uns ulls que ens estant mirant. Crec que els fills dels mestres fan un curs de discreció abans que els altres.
Segurament només els que ens hi trobem podem saber la dificultat de portar adequadament aquesta relació durant els anys que tenim els fills a l'escola.
Ara aviat a triar les redaccions per presentar als Jocs Florals, mira que si tots són fills de mestra!!! Saps? potser en triem unes altres!
dimarts, 31 de gener del 2017
PERQUÈ SÓC EL DIRECTOR!
Estic en procés de fer un altre projecte de direcció, són ja més de 20 anys en equips directius i és un bon motiu per reflexionar com dirigir un centre.
En aquests anys trobo que del director - company, que era davant de tot també un mestre, s'han anat canviant les normes del joc i s'ha anat convertint en un gestor i un cap de personal. A part d'un munt de responsabilitats s'afegeixen feines properes a la inspecció. El rendiment de comptes s'ha anat instaurant i sota el dictamen de les decisives proves externes, ara cal fixar uns objectius amb uns indicadors precisos com si ens dediquessin a fabricar cadires.
Inspecció, direcció i mestres configuren una escala on les pressions van d'uns als altres i per aquest ordre.
Llunyana la visió romàntica d'un claustre on tots fem escola, ara ens apropem a un model més propi de l'empresa privada.
Malgrat tot no vull renunciar al que he viscut i crec que a l'escola, més que manar, es predica amb l'exemple i més que imposar, cal convéncer. I, si és el cas, cal acceptar que s'està equivocat i canviar d'opinió. La majoria continua essent important.
Sóc un romàntic, no sé si en quedem pocs, no en parlem mai els directors d'això, segur que alguns, potser més dels que sembla. Són temps on el poder en males mans pot ser nefast.
Manar dictatorialment és fàcil. La democràcia té un preu, cal acceptar el que es decideix. Però té el valor de que el que es fa és assumit per tots.
És hora d'escriure el projecte, explicaré com vull dirigir, i com us he dit sóc un romàntic....
En aquests anys trobo que del director - company, que era davant de tot també un mestre, s'han anat canviant les normes del joc i s'ha anat convertint en un gestor i un cap de personal. A part d'un munt de responsabilitats s'afegeixen feines properes a la inspecció. El rendiment de comptes s'ha anat instaurant i sota el dictamen de les decisives proves externes, ara cal fixar uns objectius amb uns indicadors precisos com si ens dediquessin a fabricar cadires.
Inspecció, direcció i mestres configuren una escala on les pressions van d'uns als altres i per aquest ordre.
Llunyana la visió romàntica d'un claustre on tots fem escola, ara ens apropem a un model més propi de l'empresa privada.
Malgrat tot no vull renunciar al que he viscut i crec que a l'escola, més que manar, es predica amb l'exemple i més que imposar, cal convéncer. I, si és el cas, cal acceptar que s'està equivocat i canviar d'opinió. La majoria continua essent important.
Sóc un romàntic, no sé si en quedem pocs, no en parlem mai els directors d'això, segur que alguns, potser més dels que sembla. Són temps on el poder en males mans pot ser nefast.
Manar dictatorialment és fàcil. La democràcia té un preu, cal acceptar el que es decideix. Però té el valor de que el que es fa és assumit per tots.
És hora d'escriure el projecte, explicaré com vull dirigir, i com us he dit sóc un romàntic....
dimarts, 24 de gener del 2017
EL CÀLCUL I LES FALTES QUE LLANÇA MESSI.
Perdoneu però estic despistat sobre què volem o més ben dit què volen que sàpiguen els nostres alumnes de primària de càlcul. Veig el currículum i com sempre són idees boniques però no en trec idees clares.
Ja sé de la importància de les calculadores ,mòbils, i tablets en el càlcul...però què han de saber els nens i el que és més important amb quin grau de velocitat, precisió i dificultat?
És molt maco dir que tinguin un bon càlcul mental, arrodoneixin, sàpiguen anticipar resultats possibles....però, quin és el preu què estem disposats a pagar?
A la meva època hi havia un gran jugador de bàsquet que es deia Epi, ell reconexia que no era un gran tirador de jove però que entrenava com un boig i va acabar essent un dels millors jugadors de l'estat. Drazen Petrovic, un talent que va marxar abans d'hora, es quedava al final de cada entrenament a fer sèries d'infinits llançaments. Era imparable.
Quan veig Messi clavant la pilota a l'escaire, sabent que cada falta es produeix en un lloc diferent , penso que té un talent increïble. Però només és talent? o a més porta molta pràctica darrera?
En el nou currículum crec que volen pagar barat el que costa car. El càlcul passa a ser un exercici residual o com a mínim mal vist. Només s'entén com a mitjà de processos superiors, per fer un projecte, per un problema...
Llavors penso amb en Messi, i em pregunto si faria gol llançant només les faltes que van produint en els partits...
Ja sé de la importància de les calculadores ,mòbils, i tablets en el càlcul...però què han de saber els nens i el que és més important amb quin grau de velocitat, precisió i dificultat?
És molt maco dir que tinguin un bon càlcul mental, arrodoneixin, sàpiguen anticipar resultats possibles....però, quin és el preu què estem disposats a pagar?
A la meva època hi havia un gran jugador de bàsquet que es deia Epi, ell reconexia que no era un gran tirador de jove però que entrenava com un boig i va acabar essent un dels millors jugadors de l'estat. Drazen Petrovic, un talent que va marxar abans d'hora, es quedava al final de cada entrenament a fer sèries d'infinits llançaments. Era imparable.
Quan veig Messi clavant la pilota a l'escaire, sabent que cada falta es produeix en un lloc diferent , penso que té un talent increïble. Però només és talent? o a més porta molta pràctica darrera?
En el nou currículum crec que volen pagar barat el que costa car. El càlcul passa a ser un exercici residual o com a mínim mal vist. Només s'entén com a mitjà de processos superiors, per fer un projecte, per un problema...
Llavors penso amb en Messi, i em pregunto si faria gol llançant només les faltes que van produint en els partits...
dijous, 19 de gener del 2017
SI ETS MESTRE CONTROLA LES EMOCIONS!
Avui que no tinc un dia massa fi és quan més present tinc que els alumnes no tenen la culpa de que jo tingui un mal dia.
A vegades s'incideix molt en la preparació acadèmica dels mestres per aconseguir millors resultats a les aules. És cert, de fet jo sempre he defensat que hauria de ser difícil aconseguir plaça de Grau en qualsevol universitat. Que cal cert nivell si pretens dedicar-te a ensenyar.
Però després de molts anys te n'adones que un dels trésors més preuats d'un mestre és el saber estar. És el ser amable però ferm, és controlar el to de veu, les formes, el vocabulari, els gestos, aturar els impulsos que sortirien de dins i ens farien esclatar...
Hi ha teòrics o idealistes que diran que això ja es dóna per suposat. No és fàcil i a vegades quasibé impossible no tenir moments de feblesa. No conec cap feina que demani aquest nivell d'exigència en el control de les emocions.
Quan ets jove, en segons quines situacions, t'esveres més, t'indignes, et sorprens...amb el temps vas posant les coses al seu lloc. Entens més bé el que pot passar i com has d'actuar. Hi ha qui no ho aprèn mai i criden fins el darrer dia que són mestres, què hi farem! Ja he dit que era difícil.
Tant de control a l'aula, tanta empatia, tant cuidar què i com ho direm i de cop em sentia culpable perquè havia gastat tota la meva paciència a l'aula i quan arribava a casa no tenia la mateixa actitud.
És el que té la nostra feina, ens agafa energia i per ser feliços fent-la l'hem de viure amb passió.
Sempre he admirat el mestre que sap dir les coses, aquell que tranquilitza i anima , que no vol ser l'amic, que no esvera ni busca la complicitat fàcil, aquell que escolta, aquell a qui li preocupen els seus alumnes...potser els clatellots que rebíem de petits i algun llibre volant em van fer veure que tot havia de canviar. Que l'escola havia fet un gran pas endavant.
Jo hagués volgut trobar mestres com els d'ara quan era petit. Recordo que n'hi havia algun, eren diferents i tenien el mèrit d'anar en direcció contrària als altres. De fet sóc mestre gràcies a ells.
Mestres, som persones, sempre ens perdonaran un mal moment però no ens haurien de perdonar una actitud. Ensenyem molt més amb la nostra manera de ser que amb el que pretenem ensenyar.
A vegades s'incideix molt en la preparació acadèmica dels mestres per aconseguir millors resultats a les aules. És cert, de fet jo sempre he defensat que hauria de ser difícil aconseguir plaça de Grau en qualsevol universitat. Que cal cert nivell si pretens dedicar-te a ensenyar.
Però després de molts anys te n'adones que un dels trésors més preuats d'un mestre és el saber estar. És el ser amable però ferm, és controlar el to de veu, les formes, el vocabulari, els gestos, aturar els impulsos que sortirien de dins i ens farien esclatar...
Hi ha teòrics o idealistes que diran que això ja es dóna per suposat. No és fàcil i a vegades quasibé impossible no tenir moments de feblesa. No conec cap feina que demani aquest nivell d'exigència en el control de les emocions.
Quan ets jove, en segons quines situacions, t'esveres més, t'indignes, et sorprens...amb el temps vas posant les coses al seu lloc. Entens més bé el que pot passar i com has d'actuar. Hi ha qui no ho aprèn mai i criden fins el darrer dia que són mestres, què hi farem! Ja he dit que era difícil.
Tant de control a l'aula, tanta empatia, tant cuidar què i com ho direm i de cop em sentia culpable perquè havia gastat tota la meva paciència a l'aula i quan arribava a casa no tenia la mateixa actitud.
És el que té la nostra feina, ens agafa energia i per ser feliços fent-la l'hem de viure amb passió.
Sempre he admirat el mestre que sap dir les coses, aquell que tranquilitza i anima , que no vol ser l'amic, que no esvera ni busca la complicitat fàcil, aquell que escolta, aquell a qui li preocupen els seus alumnes...potser els clatellots que rebíem de petits i algun llibre volant em van fer veure que tot havia de canviar. Que l'escola havia fet un gran pas endavant.
Jo hagués volgut trobar mestres com els d'ara quan era petit. Recordo que n'hi havia algun, eren diferents i tenien el mèrit d'anar en direcció contrària als altres. De fet sóc mestre gràcies a ells.
Mestres, som persones, sempre ens perdonaran un mal moment però no ens haurien de perdonar una actitud. Ensenyem molt més amb la nostra manera de ser que amb el que pretenem ensenyar.
dimecres, 18 de gener del 2017
SOBRE ELS DEURES..
Benvolguts pares, sento molt que els que hem estudiat i fet durant molts anys aquesta feina estiguem equivocats, no hauríem de posar deures. De fet, penso que deu ser el meu deure que amb les tres o quatre sumes de fraccions ho aprenguin correctament i per sempre, sinó dec ser inútil. A més ja hi ha calculadores! Òndia... per les sumes de fraccions, una mica més difícil! Però prometem que quan surtin unes màquines de resolució automàtica d'enunciats, el primer que farem serà adquirir-les.
Perdoneu, però tinc un dubte: voldria fer una activitat d'avaluació, coses carrinclones meves, i potser haurien de repetir algun exercici dels que hem fet a classe, a casa. Ai, no sé si són deures!
El més greu és que algun company s'ha entossudit en fer aprendre coses que ja sabem que estan a Google, però en fi igual demana les parts de la flor, com les comarques de Catalunya. Em fa por que hagin d'agafar algun llibre i estudiar! Sí, estudiar!
A sobre, la tòtila de llengua voldria que llegissin un llibre aquest trimestre per fomentar l'hàbit lector a casa, com si no tinguessin temps a la mitja hora de lectura!
Ara he entés moltes coses! I a aquell profe meu de balls de saló, li diré que a veure si es posa les piles, que no cal que jo a casa vagi repassant , que vull ser en Patrick Swayze ballant mambo i ho vull fer sense deures!
dimarts, 17 de gener del 2017
Mestres grans i grans mestres
Tots els mestres seguim el mateix procés. Entrem a l'escola, joves, inexperts, amb les idees de la Normal dins la carpeta. Veiem mestres amb fills petits, pendents de les activitats extraescolars, dels deures, de la casa..i també alguns mestres que encaren la darrera part de la seva vida laboral. Ens agradi o no , amb fills o sense tots anem passant les diferents fases i acabarem com els veterans del centre. Llunyanes quedaran les mogudes de joves amb els companys i companyes de la nostra quinta. Temps de poques responsabilitats i de ganes de passar-ho bé. Temps de berenars, de sopars, de sortides...
Alhora veiem passar els mestres grans, ens miren i somriuen , ells també han estat joves. Creuen que ens falta molta experiència i observen el que introduïm de nou al centre.
Nosaltres murmurem, pensem que sempre deuen ensenyar el mateix, que estan rovellats ,que el seu temps ha passat, que no han innovat mai..
Elles i ells recorden el protagonisme que tenien quan van substituir els mestres idolatrats dels pobles, veritables institucions en temps franquistes. Ara han anat perdent pes en el claustre i acaben la vida laboral arraconats per l'empenta dels que arriben.
És clar que no parlo dels mestres que van convertir l'escola en casa seva i feien i desfeien al seu gust, ni dels que duien amb mà de ferro algunes direccions, no, no parlo d'ells.
Són mestres que no fan soroll, dels de lletra immaculada a la pissarra. Se'n van amb l'estigma d'antiquats i de cop em venen uns pensaments al cap....
Van viure què era la OJE i la Sección Femenina, els primeres divendres de mes, el mes de Maria.. ( joves tireu de Google) .Van estudiar i ensenyar en un idioma diferent. Quan començaven van haver de tornar a aprendre a escriure i a parlar millor, van passar de notes a informes, d'exàmens de setembre a avaluacions de PA i NM...es van barallar amb uns ratolins juganers intentant escriure en un teclat....
Potser es la generació que ha viscut més canvis i la que s'hagut d'adaptar a un entorn més canviant....i no se'ls havia preparat....
Els miro als ulls i els admiro, de veritat cal parlar-los d'innovació?
Alhora veiem passar els mestres grans, ens miren i somriuen , ells també han estat joves. Creuen que ens falta molta experiència i observen el que introduïm de nou al centre.
Nosaltres murmurem, pensem que sempre deuen ensenyar el mateix, que estan rovellats ,que el seu temps ha passat, que no han innovat mai..
Elles i ells recorden el protagonisme que tenien quan van substituir els mestres idolatrats dels pobles, veritables institucions en temps franquistes. Ara han anat perdent pes en el claustre i acaben la vida laboral arraconats per l'empenta dels que arriben.
És clar que no parlo dels mestres que van convertir l'escola en casa seva i feien i desfeien al seu gust, ni dels que duien amb mà de ferro algunes direccions, no, no parlo d'ells.
Són mestres que no fan soroll, dels de lletra immaculada a la pissarra. Se'n van amb l'estigma d'antiquats i de cop em venen uns pensaments al cap....
Van viure què era la OJE i la Sección Femenina, els primeres divendres de mes, el mes de Maria.. ( joves tireu de Google) .Van estudiar i ensenyar en un idioma diferent. Quan començaven van haver de tornar a aprendre a escriure i a parlar millor, van passar de notes a informes, d'exàmens de setembre a avaluacions de PA i NM...es van barallar amb uns ratolins juganers intentant escriure en un teclat....
Potser es la generació que ha viscut més canvis i la que s'hagut d'adaptar a un entorn més canviant....i no se'ls havia preparat....
Els miro als ulls i els admiro, de veritat cal parlar-los d'innovació?
dilluns, 16 de gener del 2017
La mort del saber
Avui estic decebut. Després d'hores de mirar les competències, llegir detingudament les dimensions i analitzar les competències d'àmbit que tenen, m'he sentit com el vailet que entrava a la universitat fa una colla d'anys. Com llavors , potser no se res. Abans però, creia poder menjar-me el món i confiava en arribar a ser un bon mestre.
Amb els anys, he assolit fites, he estat tutor, especialista, cap d'estudis, director, formador.. sempre amb la idea que els anys no em convertissin en un professional acomodat a la rutina. Aprens de l'experiència ,dels companys, dels alumnes, saps què funciona i amb qui funciona, saps com ensenyar i el què cal ensenyar....bé potser m'ho pensava.
Veus que de l'ensenyament que vas tenir de petit, ple d'intencions polítiques, pors , i revàl·lides passàvem a sistemes molt més avançats, s'introduïen conceptes com la diversitat, els procediments, els valors, les emocions...
Potser li mancava funcionalitat al currículum, però miràvem si els continguts eren significatius i poc a poc van aparèixer les competències. La unió entre l'escola i la vida real.
Però m'he passat la vida penjant en un pèndol? M'acosto perillosament a l'altre costat. Visc un dubte constant en el que crec que he de fer i el que em demanem que he de fer. Algú realment sap programar? Algú sabrà avaluar bé amb el nou sistema?I si és tan difícil, és útil?
A on són els conceptes que ensenyàvem? Ja no són necessaris? Cal que tot tingui aplicació pràctica? Quin valor té "saber"? Són més cultes els nois i noies actuals? Hem millorat l'educació dels joves per inserir-se en aquesta societat? Cal tenir un bon càlcul? I l'ortografia? I la bona presentació? Què cal saber de la nostra història o la del món? I de geografia? És competent memoritzar o fer una poesia?
Val , potser ho deixem tot a Sant Google, Sant Word i Sant Excel o calculadora...
Potser cada vegada serà més difícil trobar un home/dona savi.
Amb els anys, he assolit fites, he estat tutor, especialista, cap d'estudis, director, formador.. sempre amb la idea que els anys no em convertissin en un professional acomodat a la rutina. Aprens de l'experiència ,dels companys, dels alumnes, saps què funciona i amb qui funciona, saps com ensenyar i el què cal ensenyar....bé potser m'ho pensava.
Veus que de l'ensenyament que vas tenir de petit, ple d'intencions polítiques, pors , i revàl·lides passàvem a sistemes molt més avançats, s'introduïen conceptes com la diversitat, els procediments, els valors, les emocions...
Potser li mancava funcionalitat al currículum, però miràvem si els continguts eren significatius i poc a poc van aparèixer les competències. La unió entre l'escola i la vida real.
Però m'he passat la vida penjant en un pèndol? M'acosto perillosament a l'altre costat. Visc un dubte constant en el que crec que he de fer i el que em demanem que he de fer. Algú realment sap programar? Algú sabrà avaluar bé amb el nou sistema?I si és tan difícil, és útil?
A on són els conceptes que ensenyàvem? Ja no són necessaris? Cal que tot tingui aplicació pràctica? Quin valor té "saber"? Són més cultes els nois i noies actuals? Hem millorat l'educació dels joves per inserir-se en aquesta societat? Cal tenir un bon càlcul? I l'ortografia? I la bona presentació? Què cal saber de la nostra història o la del món? I de geografia? És competent memoritzar o fer una poesia?
Val , potser ho deixem tot a Sant Google, Sant Word i Sant Excel o calculadora...
Potser cada vegada serà més difícil trobar un home/dona savi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)