Crec que si algú és professional d'administrar justícia som els mestres. El conflicte es part de la vida dels alumnes i els ajuda a créixer, però requereix, per part nostra, una habilitat especial per encertar la decisió més bona que podem prendre en cada moment.
L'administració ens demana unes normes de funcionament ( NOFC) que poden servir de marc referent, però el dia a dia va molt més enllà i moltes decisions cal prendre-les tenint en compte a quina persona van adreçades.
Hi ha alumnes que des del fons de la classe mantenen un fil de connexió amb l'escola, immersos enmig d'una vida complicada on a partir de les cinc de la tarda tot és més difícil. Hi ha alumnes d'impulsos, de mals moments. Hi ha alumnes que s'han sentit pressionats a imitar actituds d'altres, dèbils davant la pressió grupal. Hi ha alumnes que s'han hagut de fer adults abans d'hora, que fan tasques que no els pertocaria.
Tenim tot el que hi ha a la societat dins la nostra aula i, a vegades, aquests alumnes trenquen la norma i necessiten que els parlis, que reflexionis en veu alta amb ells fins que vegis com canvia la seva mirada. Una mirada que sovint no son capaços de mantenir. I necessiten parlar i que els escoltis. Sense connexió no aconseguim res: uns ens posaran a la llista d'enemics on ja tenen a mig món, altres ens ignoraran, doncs es protegeixen amb un impermeable invisible que protegeix el seu interior.
I malgrat això cal fer modificar conductes i cal aplicar mesures, però sempre des de l'esperança del canvi . El dia que pensi que un alumne està sentenciat potser hauria de deixar la feina. Els alumnes són projectes, encara no són obres acabades, de fet cap persona ho és!
No som jutges que només apliquem lleis, ho tenim molt més difícil. El que ens funciona en un alumne pot no servir en un altre i la mateixa mesura que ens ha fet servei un cop, pot fracassar en tornar-la aplicar.
I llavors hi ha les nostres imperfeccions. La meva vida professional està també plena de moments desencertats, a vegades fruit de la rauxa: som humans. Som millors quan entomem el conflicte serenament i això,no sé si esteu d'acord, en algunes ocasions és molt difícil.
En línies generals m'agradaria que els meus alumnes pensessin que he estat just. També m'agradaria tenir sempre el valor per reconèixer que no ho he sigut. I això costa molt.
Som un model i ho som sobretot per com actuem davant el conflicte, molt més que com tractem el darrer tema de socials.
I si hem actuat bé pot passar que un dia passejant pel carrer, algú vagament familiar, ens aturi i ens parli de com li va la vida i ens doni les gràcies. Ens quedarem sorpresos i pensarem: “Renoi amb el nen de la darrera fila!”
