Una de les coses que crema més als mestres d'una escola és el fet que algunes tasques les assumeixen sempre els mateixos, sobretot quan són tasques que no són inherents a la seva feina. Es tracta de fer escrits, presentacions, guions, manualitats...coses que podrien fer altres persones però que ineludiblement acaben per fer-les ells.
I sempre podríem dir que els agrada fer-ho o que ho fan molt bé. És cert, però a vegades, la situació és més complexa. Poc a poc aquestes feines,que suposen moltes vegades una dedicació especial i en alguns casos força dificultat, són vistes pel claustre com una tasca normal per aquella persona. I podria ser que aquest mestre voluntariós trobés que la única cosa que queda després de la feina,és, sovint, el silenci.
Llavors és quan, poc a poc, va deduint que allò que en principi era aprofitar una habilitat, es va convertint en una feina que resol problemes, però que no es valora. I es comença a preguntar: “Per què ho he de fer jo?”
Costa molt, en el nostre món educatiu, agrair i valorar públicament la feina que fan els altres. Cert que no s’ hauria de fer res només perquè algú digui: “que bé que ho fa...”o per rebre un gran reconeixement; ara bé, tothom necessita algun estímul que recompensi, d’ alguna manera, l'esforç que hi ha posat.
Quan això no passa, els mestres, mica a mica, van desapareixent dels debats de propostes, amaguen les seves idees i esperen que siguin d'altres que assumeixin les tasques. Es cremen i costa molt retornar a posicions actives per treure profit de les seves habilitats.
Per això aquesta reflexió. Siguem agraïts i no perdem mai l'oportunitat de dir a un company que ha fet una cosa ben feta, o que l’admirem perquè és capaç de fer-ho amb tanta naturalitat.
No infravalorem el poder d'un senzill “gràcies” o d’un simple “ho has fet molt bé”!
L'escola necessita tot el talent possible dels seus mestres i els silencis no hi ajuden!
Costa molt, en el nostre món educatiu, agrair i valorar públicament la feina que fan els altres. Cert que no s’ hauria de fer res només perquè algú digui: “que bé que ho fa...”o per rebre un gran reconeixement; ara bé, tothom necessita algun estímul que recompensi, d’ alguna manera, l'esforç que hi ha posat.
Quan això no passa, els mestres, mica a mica, van desapareixent dels debats de propostes, amaguen les seves idees i esperen que siguin d'altres que assumeixin les tasques. Es cremen i costa molt retornar a posicions actives per treure profit de les seves habilitats.
Per això aquesta reflexió. Siguem agraïts i no perdem mai l'oportunitat de dir a un company que ha fet una cosa ben feta, o que l’admirem perquè és capaç de fer-ho amb tanta naturalitat.
No infravalorem el poder d'un senzill “gràcies” o d’un simple “ho has fet molt bé”!
L'escola necessita tot el talent possible dels seus mestres i els silencis no hi ajuden!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada