OPOSICIONS VERSUS BONS MESTRES

Venen temps on sembla que força mestres i professors podran ser funcionaris mitjançant la superació d'una oposició.
A la meva vida professional he estat als dos costats del procés, primer com opositor i després com a membre d'un tribunal. Eren temps que la designació era per sorteig, no hi havia voluntaris.
No és una experiència agradable estar al tribunal. Sents una gran responsabilitat , el desenvolupament d'un tema és més objectiu, però quan es presenten propostes didàctiques és complicat valorar més una que l'altra si totes dues són prou bones.

Recordo que només a la prova final, on es defensava un projecte, imaginava com seria aquella persona com a mestra. La resta eren proves que llegia el mateix opositor. (Per cert, un mestre ha de llegir bé, parlar bé i ha d'escriure bé , després parlem de temes, programacions...)

Al final reflexiones i acabes pensant que no és el millor mètode per decidir qui seran els mestres de les escoles públiques . He trobat a les escoles persones que no van superar l'oposició fent jo de tribunal i que he comprovat que són excel·lents professionals .

Jo només sóc capaç de veure un bon mestre quan treballo amb ell i fins i tot així pot ser difícil. Quan comparteixes cicle, àrea, especialitat, en reunions de tota mena és quan vas veient el mestre de veritat. Veus com resol conflictes, com gestiona l'aula, com porta una matèria.

Quan van passant els anys vas coneixent molts interins, alguns són autèntiques joies, persones preparades, motivades, que fan l'escola millor. Encomanen entusiasme, són els primers a posar-se a la feina, fan grup. Voldria tenir-los sempre en el meu equip, però veig impotent que marxen i envejo l'escola que pugui gaudir del seu treball. A vegades fan només petites substitucions, a vegades passen temps que no tenen feina i esperen nomenaments. Són “Messis” joves que no troben equip malgrat jugar com els àngels. I van justos de butxaca, per això potser combinen feines si no tenen jornada completa. Com a conseqüència al final podria ser que no tinguessin prou temps per estudiar els temes o fer una brillant programació. Si a en Messi li haguessin demanat programar per escrit com vol jugar, crec que no estaria al Barça.

Alguna cosa no va bé en aquest sistema d'accés al funcionariat d'educació i tothom ho sap, però costa moure fitxa. Seria interessant que les escoles poguéssim dir a qui pertoqui : “Ei! Aquest mestre interí és un crack i m'ho ha demostrat cada dia! Vaja com en Messi! El fitxeu?