Vaig obrir aquella tesi amb la seguretat que només podria copsar l'enorme volum de feina que suposava haver-la escrit i que de segur no caldria que m'esforcés per intentar entendre res sobre “les Giletes” de Francesc Fontanella. De sobte un suggeriment:
“ Llegeix els agraïments”. Per sorpresa meva llegeixo una petita història que m'havia explicat la mare, que jo feia anys havia oblidat, i que aquell text de la meva filla em retornava a la memòria:
“Quan li parlava dels estudis, la meva iaia Montserrat m’explicava que ella mai havia pogut tenir aquesta oportunitat. Recordava somrient com havia hagut d’escollir entre aprendre a cosir o a llegir i, a diferència de les seves germanes, va escollir “aprendre de lletra”. Lamentablement, això va durar pocs mesos perquè la prioritat de sobreviure es va imposar. Tot i això, ella, curiosa de mena, em confessava com esperava les nenes riques a la sortida de l’escola i els demanava que escrivissin amb un pal a la sorra el seu nom, i així, cada dia aprenia almenys una paraula nova.”
“ Llegeix els agraïments”. Per sorpresa meva llegeixo una petita història que m'havia explicat la mare, que jo feia anys havia oblidat, i que aquell text de la meva filla em retornava a la memòria:
“Quan li parlava dels estudis, la meva iaia Montserrat m’explicava que ella mai havia pogut tenir aquesta oportunitat. Recordava somrient com havia hagut d’escollir entre aprendre a cosir o a llegir i, a diferència de les seves germanes, va escollir “aprendre de lletra”. Lamentablement, això va durar pocs mesos perquè la prioritat de sobreviure es va imposar. Tot i això, ella, curiosa de mena, em confessava com esperava les nenes riques a la sortida de l’escola i els demanava que escrivissin amb un pal a la sorra el seu nom, i així, cada dia aprenia almenys una paraula nova.”
La meva mare va viure la guerra, una vida difícil, com la que van tenir les persones de la seva generació. Temps que la necessitat més bàsica era menjar i on cada infant passava ràpidament a contribuir amb el seu treball a tirar endavant la família. Temps que els germans grans ajudaven a créixer als petits i la feina passava per davant dels llibres.
I escric aquestes paraules com a homenatge per tota aquella gent, alguns ja morts i altres amb edat molt avançada, que tenien unes ganes enormes d'aprendre, “d'aprendre de lletra” com deien llavors. Van ser uns temps on anar a l'escola a vegades depenia de la feina que calgués fer al mas, però en els que malgrat tot hi havia infants amb afany de saber per sobre de totes les dificultats.
I crec que és un missatge que cal passar als més joves. Jo no sabia que la meva mare li havia explicat a la meva filla aquesta anècdota, però sé que li va fer pensar i en certa manera, com ella mateixa explica, la va incentivar a dedicar-se, fins el nivell màxim, a l'estudi de la llengua.
I admiro la meva filla pel que ha aconseguit, però d’ igual manera la meva mare pel que va ser capaç d'aprendre i perquè em va saber transmetre la importància del saber. Només em sap greu que no pogués veure amb els seus ulls com la llavor que va plantar amb el seu testimoni, esdevenia una néta que fa de la llengua la seva vida.
Tenim el deure de promoure l'interès per aprendre, de fer ments inquietes, curioses, creatives, no les podem deixar adormir-se fins l'avorriment, però també hi ha la part personal, la part que fa que es pugui aprendre amb un pal i sorra com a pissarra digital només amb l'eina més forta de que disposem, les ganes d'aprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada