DES DEL RIPOLLÈS, LA NORMALITAT D'UN CURS DIFERENT

Veig amb alegria i cert cansament l'esverament habitual dels alumnes aquests dies. Malgrat que la pluja no oblida la seva cita de cada dia, s'ensuma l'inici de les vacances.

És temps d'avaluacions, de reunions, de revisar objectius... com cada curs. És temps de festes de final de curs, d'orles, cançons i alguna llàgrima de comiat... Una volta més en el cicle de setembre a juny que vivim els mestres.

Un curs tan normal i tan especial alhora. Un curs que començava amb el neguit de que a la societat ripollesa sorgís l'odi i la por entre els seus membres. Un curs on, a la tardor, es vivien, com a tot Catalunya, tot tipus d'emocions i on calia que l'escola fes el seu paper integrador i cohesionador,  fins i tot quan al seu entorn apareixien algunes esquerdes.

Però l'escola, fins i tot quan rep l'etzibada de la desgràcia i la utilitzen amb motius polítics, resisteix i segueix fent la seva tasca. Una tasca silenciosa, diària i lluny dels mitjans, que suavitza arestes, cus descosits, enganxa vores, una tasca que no té preu! I això és perquè tenim uns grans mestres.

El curs s'acaba  i ara, quan d'aqui uns dies l'escola estigui en silenci, pensaré que no ha estat fàcil, que les vacances seran merescudes i que la normalitat ha estat la millor notícia. Que no l'han trencada uns vailets que es van convertir en terroristes ni uns temps on la societat bullia quan els arbres deixaven caure les seves fulles... precisament grogues!