DEL VOSTÈ AL EH! TU!

Fa molt temps que penso que és curiós que a les pel·lícules americanes quan un nen saluda o li presenten a un adult utilitza sempre el títol de senyor o senyora davant del cognom.

També em va sobtar el llenguatge barroc que tenen les cartes escrites en la part inicial i en el comiat en alguns països. La veritat és que jo tant una cosa com l'altra, aviat les tinc enllestides.

Aquí aquest tracte com a mínim seria estrany. Tinc la sensació que les normes de cortesia estan "passades de moda", que queden oblidades i que només ens preocupa el cartipàs de les competències.

Però les normes de cortesia són necessàries?

És evident que aquestes normes han existit sempre, però s'han anat adaptant segons els costums de l'època. Tenen una funció d'adaptació a l'entorn social, de ser més ben acceptat.

No vull fer un recordatori als joves sobre les normes socials de fa molts anys, però el que sí crec és que ara  aquells temps de rigidesa, molts cops extrema, ens estan passant factura. Tenim, com a societat, una tendència a moure'ns com un pèndol, d'un extrem a l'altre, i costa molt aturar-nos al centre.

La sola paraula "cortesia" provoca disgust a molta gent, que veu en ella un retorn als temps dictatorials. Però la cortesia explica quan fer servir el vostè, el tu, quan cal donar la mà o fer dos petons, a qui convé deixar passar, com estar en una taula, com entrar a un lloc, quan i com parlar... Coses que ens trobarem segur en les relacions que establim a la vida.

Cada societat té les seves normes de cortesia que dicten com ha de ser el tracte entre les persones.  És cert que unes societats en poden tenir més i d'altres menys, malgrat que, en la mesura que sigui, hi seran sempre presents. No obstant, som  nosaltres els que decidirem en cada moment com les seguim, però ens cal conèixer-les! Després definirem la nostra manera d'actuar i, segurament,  no serà la mateixa a la feina, a la família o amb els amics.

Crec doncs, que són necessàries però això no implica que s'hagi d' arribar als extrems passats. Podem prescindir de petons a la mà a determinades autoritats o d'aixecar-se tots els alumnes quan entra una persona a l'aula.

I si són necessàries, on les han d'aprendre els alumnes?

A l'escola cal establir uns mínims però siguem exigents amb aquests mínims. Llegia a internet un article d'una persona gran que començava " Jo sóc de la generació del "Gràcies" i el "Sisplau"". La frase és punyent: indica que ara no s'utilitzen prou. Per mi aquestes paraules serien la base dels mínims.

De fet cada vegada que passejo pel mig de la classe i  recullo un boli del terra  i el poso distretament sobre la taula més propera, espero uns segons la paraula màgica..a vegades arriba, a vegades no.

Hi ha persones que redueixen el problema de la cortesia al tracte de vostè o el de tu .No és tan simple. No espero el tracte de vostè dels alumnes, es pot perdre el respecte a una persona amb el vostè per davant i, en canvi, molts alumnes han estat extraordinàriament respectuosos amb mi amb un tuteig. És important distingir qui mereix un tracte o altre: les convencions socials són necessàries, però no cal que siguin encarcarades!  De fet a nivell personal són cada vegada més les situacions en les quals em plantejo què fer i,si us dic la veritat, els anys inclinen més la balança al tu que no pas al vostè. És el que té fer-se gran.

Els alumnes han de saber tractar amb les persones adultes que es van trobant en l'entorn educatiu, i això no és negociable: és una pràctica real del que els espera a la vida.

I tot comença amb el tracte que tenen amb els pares, amb els avis, amb la família...

Malgrat que ens omplim la boca amb la paraula educar justament en aquest aspecte, la tasca familiar és la base. Les normes que estableixin i acordin inculcar als seus fills seran realment les que poden tenir més èxit. Pares i mares, de l'escola, en aquest aspecte, no espereu miracles! Com deia algú: "educats han de venir de casa".

Mentre anirem insistint que piquin la porta abans d'entrar, que deixin passar, que seguin bé, que esperin el seu torn....

I esperaré paraules màgiques, esperaré el gràcies i el sisplau,